Quan l’Alícia sentí que s’acostava la Reina tota s’emocionà. N’havia sentit a parlar -és clar- però no n’havia vista cap. S’estranyà quan veié que els tres jardiners – CINC, SET i DOS es llençaven a terra i es tapaven la cara. La Reina, al costat del Rei, i tots els seus súbdits caminaven cap a ells. Eren ben bé com naips d’una baralla de cartes: Fets de cartró ben guarnit.
Primer deu soldats amb estendards de trèbols, seguits per deu cortesans ornats amb diamants per tot arreu i desfilant de dos en dos com els soldats.
Els seguiren el Infants del Regne, els més petits saltant i ballant alegrement agafats de les mans, tots decorats amb cors. i, per acabar, els convidats, entre ells el Conill Blanc i el Rei i la Reina de Cors.
El seguici es va aturar al davant de l’Alícia.
– Qui ets tu?- va xisclar la Reina parlant a crits amb la cara roja de còlera. -I qui són aquests tres estirats a terra?
Sóc l’Alícia- per servir Sa Majestat. I d’aquests tres no en sé res. No són problema meu. La Reina encara s’enrogí més. Mirà un moment a la nena i, furiosa com una bèstia salvatge, cridà:
– Que li tallin el caaap!!
– Tonteries! – digué l’Alícia ben alt i fort.
La Reina emmudí.El Rei l’agafà pel braç i, amb suavitat digué:- Estimada tingues en compte que només és una nena…
Però la Reina, dirigint-se als tres jardiners, els digué:
– Aixequeu-vos.
– Ells es posaren dempeus i començaren a fer reverències a tort i a dret.
– Que els tallin el cap! Que els tallin el cap! – i el seguici continuà el seu camí.
Els tres desgraciats jardiners van córrer al costat de la nena.
– No us passarà res! – i els amagà dins d’un gran test que hi havia a la vora.
Els tres soldats que els buscaven, en no trobar-los continuaren el seu camí. I l’Alícia, de moment, respirà més tranquil·la.
És la reina, i els seus súbdits. ESCOLTEU-ME!, diu la reina. ESCOLTEU-ME! No t’enfadis, diu l’Alícia. I els tres naips, no la miren. La reina s’adona que el roser és de color blanc i no vermell
|
|
