L’Alícia s’endinsà pel cau del conill: Primer va córrer per un passadís llarg i fosc però, de cop i volta, es trobà caient per un pou tan profund que no se’n veia el final. I mentre baixava pensava que ja devia estar al centre de la Terra.
– Potser aniré a parar a l’altra banda del món! A les Antí.. “Antipatïes” em penso que en diuen… Quan surti preguntaré: “Senyora, això és Austràlia o Nova Zelanda? Potser veuré cangurs, o koales, o dingos…” Llavors es recordà de la seva gateta, la Dina, i de si s’haurien recordat de donar-li el platet de llet a l’hora del te.
Catacroc! En arribar al final va caure damunt un munt de fulles seques. I novament sentí al conill Blanc que deia:
– Per les meves orelles i bigotis! Que tard se m’ha fet!
La nena, corrent-li al darrere, va arribar a un saló allargat tot ple de portes i amb uns grans llums que penjaven del sostre. Comprovà amb tristesa que les portes estaven totes tancades . S’adonà, però, que damunt d’una petita tauleta de tres potes tota de vidre brillava una minúscula claueta d’or. Però no li servia perquè els panys eren massa grans. Llavors darrere d’unes cortinetes va descobrir una porteta que no devia fer més de trenta centímetres. La clau va encaixar perfectament al pany i l’Alícia, de genolls, va mirar per veure què hi havia a l’altre costat: El jardí més meravellós que us pugueu imaginar! Com desitjà deixar el fosc passadís i córrer i dansar al bell mig del jardí!!
Però… si.. per aquella porteta ni tant sols li passava el cap!!
Un conill m’ha fet venir aquí Em pregunto on arribaré Mare meva, jo no veig res A quin saló he anat a parar Em pregunto on arribaré Mare meva, jo no veig res
|
|
