El camp de crocket de la reina

La cara de la Reina es transformà completament. De sobte s’havia recordat d’una cosa que li canvià l’humor. I dirigint-se na l’Alícia li va preguntar:

– Vols jugar al croquet?

A la nena li encantaven els jocs. Pensà que, per fi, tindria uns minuts entretinguts, divertits, capaços d’aixecar-li l’ànim. El Conillet Blanc li desitjà molt bon dia, però, fluixet, a cau d’orella li digué que la Reina havia sentenciat la Duquessa a mort per haver arribat tard al partit. L’Alícia s’apressà quan va sentir la veu de tro de la Reina.

– Tothom als seus llocs! – I la gent va començar a còrrer en totes direccions, ensopegant els uns amb els altres … Però en uns minuts tothom estava llest i el joc pogué començar.

Aviat la nena s’adonà que el joc era molt especial i gens fàcil: El camp estava ple de munts i sots, les boles eren eriçons rabents, els pals eren flamencs vius i els soldats doblegaven braços i cames per formar els arcs. Li costà molt agafar el seu flamenc: El cos sota el braç, les potes enrere però el seu coll s’estirava, el cap es girava i la mirava fit a fit quasi tocant-li el nas i fent-la trencar de riure…

La confusió al camp era total: Els participants jugaven sense respectar normes ni torns, barallant-se entre ells, lluitant pels eriçons que sortien corrents cap on volien. L’Alícia buscà una forma d’escapar quan s’adonà que una cosa apareixia a l’aire: Era el Gat de Cheshire! Quina sort! Al menys podré conversar amb algú simpàtic!- pensà.

– Què et sembla la Reina?- va dir el gat en veu baixa.

La Reina!! La Reina no parava de rugir , despentinada, mentre repetia: -Que li tallin el cap! Que li tallin el cap!

El Rei també demanà el cap del Gat de Cheshire. L’animalet, veient com anava tot, va decidir esvair-se. I, després d’un dolç i llarg miol, va desaparèixer.

I va arribar el moment que tots havien estat condemnats i no quedava ningú per jugar.