Pobre Alícia! El seu capet cobert de cabells rinxolats no passava per la porta.
– Com m’agradaria encongir-me com un telescopi! – es digué.
Ara ja res se li feia impossible. Però…com fer-ho?
Llavors, mirant cap a la tauleta va veure una petita ampolla – que certament abans no hi era…- amb un cartell que deia : BEU-ME. I així ho va fer, amb una mica de recança pensant que potser podria ser verí.
Però, era força valenta! Un glopet a la boca i mmm… De fet era prou saborós: una barreja de suc de cireres, flam, crema de pinya, caramel… S’ho va beure fins al fons en un instant i … es va començar a encongir fins a fer-se petita, petita…
Entusiasmada va pensar: “ Bé, ara sí que podré passar per la porta” Al moment s’adonà que s’havia deixat la claueta sobre la taula: Una taula ara gegant per a ella!
– Què faré ara ? – va pensar. I va començar a plorar i plorar.. Era un recurs que feia servir de tant en tant.
Encara amb les llàgrimes als ulls es va adonar que, a sota de la taula, hi havia una capseta de vidre. En obrir-la hi trobà un pastisset amb un cartell que deia: MENJA’M
I així ho va fer. Aleshores va començar a créixer, i créixer i créixer…
– Quin dia!- va sospirar- ara dec fer més de tres metres. Ja no em puc veure ni els peus! Com em podré posar les sabates?
El seu cap ja tocava al sostre de la sala. I, tota aclaparada, va posar-se a plorar una altra vegada.
Unes llàgrimes grans, enormes, com corresponien la seva gegantina grandària, s’esmunyien amb força omplint el terra de la sala.
Fins aquí he arribat veig una porta, vull entrar Ohhh ohhh ohh estic minvant Miro a dalt tot és gegant, però, no tinc la clau i no puc passar Ohhh ohhh ohh m’estic fent gran Tot inundat, Tot inundat, Tot inundat, Ja puc passar, Ja puc passar, Ja puc passar, Llàgrimes que em fan nedar ohh no,què m’està passaaaaaaaaaaaaaaant? |
|
