Un sorollet de petjades la va desvetllar dels seus pensaments. Altra vegada el conillet Blanc guarnit amb uns guants blancs de seda en una mà i un gros ventall en l’altra anava trotant amb pressa dient:
– Oh, la Duquessa, la Duquessa! Es posarà furiosa si la faig esperar!
I fugí esverat llençant els guants i el ventall. L’Alícia, per fer-se passar la calor asfixiant que feia, es començà a ventar. Quin ensurt!! A l’acte s’adonà que tornava a fer-se menuda, menuda… El culpable era el ventall!! I el llençà ben lluny.
De cop i volta es va veure surant en un bassal d’aigua salada. Però allò no era un bassal; era… un mar de llàgrimes! De les enormes llàgrimes que ella mateixa havia vessat quan era gegant!
– Tant de bo no hagués plorat tant!-va dir-se. El meu càstig serà ofegar-me en les meves pròpies llàgrimes.
Llavors va sentir algú que xipollejava al seu costat. Era un ratolí al qual va espantar molt explicant-li com la seva estimada gateta Dina corria darrere els ratolins de les golfes.
De seguida se’ls van ajuntar altres animals: un ànec, un Dodo, un lloro. un aguilot … i altres curioses criatures.
– Anem cap a la riba! – suggerí el ratolinet- necessitem eixugar-nos!” Els calia assecar les plomes o el pelatge.
I decidiren fer una assemblea per trobar la millor manera de trobar-se secs de nou.
No fou gens fàcil perquè no s’entenien massa: Tots volien manar. Tots volien que la seva proposta fos la més acceptada. I es començaren a barallar. En algun moment semblava que alguns podien arribar a les mans! L’Alícia, a més d’estar ben remullada, estava força espantada.
La proposta del Dodo fou la guanyadora: Farien una cursa on tots correrien dins d’un cercle sense començament ni final. Tothom començaria i acabaria quan considerés que ja estava prou sec. I l’Alícia donaria els premis a tothom com a guanyadors.
Així ho feren i la nena els repartí una bossa de confits que tenia a la butxaca i que –miraculosament- no s’havien mullat.
LLÀGRIMES… QUÈ HA PASSAT? LLÀGRIMES… QUÈ HA PASSAT? LLÀGRIMES… MULLAT NO ES POT ESTAR, |
|
