L’Alícia era una nena molt inquieta. La seva curiositat per tot feia que no pogués estar gaire estona sense fer res. Aquella tarda d’estiu estava força avorrida ajaguda a la vora del riu. S’endormiscava… Al seu costat la seva germana llegia un llibre. De tant en tant ella li feia un cop d’ull . Li semblava molt ensopit. Pensava:
– I què és un llibre sense dibuixos ni diàlegs..?
Se li va acudir que podria anar a recollir flors i fer-se una bonica garlanda de margarides.. però estava mandrosa i feia massa calor per moure’s…
Estava pensant com matar l’avorriment quan, de sobte, un conill blanc d’ulls rosadets va saltar molt a prop d’ella just al bell mig del prat.
Això ,en aquell moment, no li va semblar gens extraordinari . Tampoc es va alarmar quan sentí al conill dir:
– Oh, no; Oh, no ! Que tard és! Faig tard, faig tard!
El conill tragué un rellotge de butxaca de la seva armilla. El consultà i fugí esverat.
L’Alícia reaccionà: Mai havia vist un conill vestit de forma tan elegant, amb armilla i rellotge! I, a més, parlava com una persona!
La nena s’aixecà d’un bot i, excitada per la curiositat, començà a perseguir-lo pel camp just a temps per veure’l desaparèixer dins d’una fosca llodriguera amagada darrere d’unes bardisses.
L’Alícia és una nena Va voler a anar Li va aparèixer un conill, Va voler a anar Va treure un rellotge Va voler a anar |
|
