– Que vingui el següent testimoni – digué la Reina.
Imagineu-vos la sorpresa de la nena quan el Conill Blanc va llegir, tan alt com li permetia la seva veu, el nom d’Alícia.
– Sóc aquí – exclamà fent un salt impressionant. I oblidant-se de que havia crescut molt, volcà l’estrada dels jurats fent-los caure de cap sobre la gentada que hi havia al seu davant.
– Oh! Els prego que em perdonin.
I començà a recollir tots els animalets: l’esquirol, el ratolí, la sargantana Bill…
– El judici no pot continuar fins que tots els membres del jurat estiguin al seu lloc- digué el Rei. I afegí llegint el seu llibre:
– Regla número quaranta-dos: Totes les persones que medeixin més de tres metres d’alçada, hauran d’abandonar la Cort.
– Però jo no sóc tan alta! I, de tota manera, no penso marxar, perquè aquesta norma us l’acabeu d’inventar. I deixin d’acusar a la Sota de Cors amb jocs de paraules sense sentit: Ella no ha fet res! Els pastissos són aquí! I ja estic farta de vostè, Majestat, perquè és una histèrica i té tothom aterrit.
– La Reina va començar a posar-se vermella i semblava que hagués de rebentar., fins que va cridar:
– Que li taaallin el caaap!
A causa del vent que va generar aquella veuassa totes les cartes de cartró van sortir volant pels aires.
– Alícia, Alícia, desperta’t.
La seva germana la sacsejava. Encara mig adormida sota l’arbre, l’Alícia s’espolsava unes fulles que li havien caigut al damunt…
L’ALÍCIA LI COSTA DESPERTAR SURT D’AQUEST SOMNI / SURT D’AQUEST SOMNI ARA, JUDICI FINAL SOMMIAVA QUARANTA DOS ARA, ALÍCIA ENFADADA ESTÀ DESPERTA, DESPERTA, DESPERTA, “HEY, HEY” I AL FINAL LA REINA MOLT VERMELLA ESTÀ, TALLEU-LI EL CAP L’ALÍCIA LI COSTA DESPERTAR |
|
