L’Alícia havia deixat el somriure del Gat de Cheshire. I estava ben contenta: Almenys l’havia tractada amb amabilitat i fent bona cara. No va haver de caminar gaire perquè la caseta de la Llebre de Març aparegué al seu davant: Les xemeneies tenien forma de llargues orelles i el sostre estava recobert de pell. S’hi va acostar titubejant: No sabia ben bé què s’hi podia trobar…
En apropar-se va veure una gran taula parada disposada per a molts comensals. Amb moltes cadires al seu voltant. La llebre de Març i el Senyor Barreter s’hi estaven asseguts i, enmig d’ells, un liró -a qui feien servir de coixí – profundament adormit. Quan veieren que s’acostava la nena li cridaren esverats:
– No hi ha lloc! No hi ha lloc!!
– Però, si n’hi ha de sobres- exclamà la nena.
Aviat se n’adonà que estaven ben tocats de l’ala.
– T’agraden les endevinalles?- preguntà el Barreter.
– M’encanten!- I pensà que allí hi passaria una bona estona jugant-hi. Però de seguida li engegaren un reguitzell de preguntes a tota velocitat.
– En què s’assemblen un corb i un escriptori?
I després: -No és el mateix dir: Veig el que menjo o menjo el que veig.
O bé: -M’agrada el que passa o em passa el que m’agrada.
O: respiro quan dormo o dormo quan respiro… o… o… L’Alícia ni tant sols podia pensar! De sobte el Barreter va treure’s el rellotge de la butxaca. Se’l mirava inquiet, sacsejant-lo fortament de tant en tant. I preguntà:
– Quin dia del mes és?
– El quart-respongué l’Alícia.
– Ja va dos dies malament! -es queixà enfadat. I dirigint-se a la Llebre: -Ja tho deia que la mantega no se li posaria bé. Encara que fos de la més bona!- però tornà a untar-lo de mantega i després- amb tristesa- el submergí dins la tassa del te.
– Això no ho arregla ningú! Des que em vaig enfadar amb el Senyor Temps vivim sempre a l’hora del te, sense tenir temps per a res més. Ni per rentar els plats. Per això anem canviant de seient de tant en tant: -Caaanvi!! – va cridar- i tots canviaren de cadira.
– Saps la solució de l’endevinalla?- va preguntar el barreter.
– Em dono. Quina és la resposta?
– No en tenim ni idea, per això ho preguntem a tothom- digueren.
No paraven de plantejar-li endevinalles sense solució, de prendre-li el pèl amb jocs de paraules… L’Alícia ja no ho suportava més allò, i després d’acomiadar-se, s’endinsà altre cop al bosc.
Dins d’un bell paratge, Oh, Alicia! no hi ha lloc a taula, Fent jocs de paraules, Oh, Alicia! no hi ha lloc a taula, A la hora del te, Ben atrapats! Canvien de cadira Oh Alicia! Tu que pots, escapa! A la hora del te, Ben atrapats! |
|
