Zona de confort, regulació emocional, trauma, empoderament, gestió de l’estrès, autocura, límits personals, autoregulació, validació emocional, resiliència, patró de conducta, espai segur…
En els darrers anys, el llenguatge de la psicoteràpia ha anat impregnant el discurs educatiu fins al punt que conceptes propis de la consulta psicològica—com “regulació emocional”, “espai segur” o “empoderament”—han passat a formar part del dia a dia de mestres i professors. Paral·lelament, han emergit nous rols dins l’educació, com “acompanyants”, “facilitadors”, que desplacen la relació del docent amb el coneixement cap a la psicologia. Aquesta tendència, sovint benintencionada, amaga una problemàtica greu: la pèrdua del rigor pedagògic i la difusió d’un enfocament pseudoeducatiu que desdibuixa els límits entre ensenyament i teràpia.
Aquest fenomen es veu reforçat per l’entrada en el sistema educatiu de corrents poc fonamentades en l’evidència científica, com la pedagogia sistèmica, la teràpia Gestalt o el coaching educatiu, que promouen una visió emocionalista de l’aprenentatge sovint desconnectada de la recerca en psicologia i pedagogia. Així, el professorat es veu empès a assumir un rol per al qual no ha estat format: el de terapeuta informal, amb el risc de “diagnosticar” problemes normals del desenvolupament i substituir metodologies d’ensenyament efectives per discursos vagues i poc útils per als alumnes. (El delicte d’intrusisme professional està regulat a l’article 403 del Codi Penal).
Davant d’aquesta situació, cal preguntar-se: què perd l’educació quan adopta un llenguatge terapèutic? Quins són els riscos d’aquest enfocament? I com podem recuperar una escola basada en l’evidència i en la funció essencial del docent?
Els materials que us enllacem a continuació pretenen oferir una reflexió crítica sobre aquesta qüestió i proposar estratègies per tornar a situar el coneixement i el pensament crític al centre de l’aula.
→La cultura terapéutica y los libros infantiles
La sociedad terapéutica tiende a identificar muchos sucesos de la vida como amenazas para el bienestar emocional de los individuos. Cuestiones tan comunes como el fracaso escolar, la decepción amorosa o el rechazo entre iguales constituyen el interruptor que desencadena un sinfín de enfermedades invisibles (léase psico-emocionales) que, según este enfoque, menoscaban la capacidad de las personas para tomar las riendas de su vida.
(…) el universo de la LIJ actual, además de acercar cuestiones cercanas a la vida real, también se inmiscuyen en la vida privada. Los libros infantiles son esos terapeutas que intentan resolver problemas que los lectores deberían aprender a solucionar por sí mismos, gestionar sus sentimientos con recursos propios o con la ayuda y/o intervención de adultos reales que conozcan el problema de primera mano.
(Llegiu l’article sencer en aquest enllaç).
→La terapia como cultivo de la impotencia
Frente a quienes ensalzan las promesas de autonomía y autorrealización del individuo anunciadas por el giro terapéutico, Furedi muestra que la cultura terapéutica pone a funcionar un dispositivo de coerción y de control que no necesita del castigo porque se basa en el cultivo de la propia impotencia y vulnerabilidad en un mundo percibido como crecientemente amenazante. Ésta es la paradoja y la trampa de la cultura terapéutica en la que nos hallamos instalados: con el lenguaje de la autorrealización y de la plenitud del yo, la cultura terapéutica promueve el sentido íntimo de la autolimitación y de la dependencia. Nos invita a mirar hacia uno mismo para que podamos descubrir nuestros déficits e incapacidades y reconocernos en ellos. (Llegiu l’article sencer en aquest enllaç).
«La cultura terapéutica cultiva la impotencia».
→Feminismos y cultura terapéutica: la tiranía de las emociones
La historia compartida entre feminismos y psicología ha hecho que la militancia feminista sea un espacio especialmente afectado por el giro terapéutico.
Como explica Illouz, la obligatoriedad de una “gestión emocional” basada en el modelo psicologista ya forma parte de la cultura popular (vía autoayuda), las instituciones, las empresas o las escuelas. A pesar de que se habla popularmente de la necesidad de desestigmatitzar la terapia, la realidad es que la cultura terapéutica es hegemónica dentro y fuera de los feminismos.
Las décadas de alianza entre psicología y feminismos han pasado factura. En la actualidad el repertorio de acciones propio de los feminismos está lleno de dinámicas terapéuticas que tienen el potencial desactivador de las luchas sociales. Rondas de sentires, psicodramas, visualización de emociones, catarsis emocionales, etc. Las dinámicas terapéuticas se han mezclado tanto con los cuidados feministas que es difícil diferenciarlos.
(Llegiu l’article sencer en aquest enllaç).
→El peligro de la ‘cultura psi’
(…) estos malestares han colonizado nuestro modo de vida y nuestro lenguaje. Términos como «ansiedad», «distimia», «trastorno de la conducta alimentaria», «anhedonia», «autolesiones», «conductas autolíticas», «trastorno límite de la personalidad» o «depresión» son hoy, entre otros muchos conceptos, moneda corriente de cambio en contextos no especializados. Y lo más preocupante: se han apoderado del normal transcurrir en el día a día de colegios e institutos, entre adolescentes y jóvenes.
Nada cambia mientras nos hacemos resilientes y nos adaptamos a todo; nada cambia mientras hacemos nuestros viajes interiores o acudimos al coach emocional (que se ha sacado su título con un curso de un mes sin ningún tipo de certificación científico-psicológica).
Enllaç a l’article
→Emocionalización de la educación. Discursos, políticas y prácticas
Revista Educación, Política y Sociedad, 10(1), 2024
La sección monográfica aborda las formas en que el lenguaje de las emociones ha ido ganando terreno dentro del campo educativo, hasta el punto de que es posible hablar de una progresiva emocionalización de la educación, que privilegia el registro emocionalpor encima de otros. Este proceso de emocionalización, asociado también a la expansión de un ethos terapéutico, excede el campo educativo, y puede pensarse en relación a la reestructuración actual de las relaciones sociales, como una nueva retórica del capitalismo neoliberal financiarizado.
Enllaç a la publicació.
El rol difús del docent com a terapeuta. Els docents no són psicòlegs
En aquest context, els professionals de l’educació es veuen pressionats per actuar com a gestors emocionals o terapeutes, la qual cosa pot:
- Difuminar el seu rol pedagògic essencial.
- Generar esgotament emocional (burnout) en els docents, que no tenen la formació adequada per abordar aquestes situacions. (Llegiu també Salut mental i riscos psicosocials dels docents).
L’impacte en l’autonomia dels alumnes
La sobreprotecció emocional, impulsada pel llenguatge terapèutic, pot limitar la capacitat dels estudiants per enfrontar-se als reptes de la vida:
- S’evita que experimentin el fracàs com a part del creixement personal.
- Es fomenta una dependència excessiva dels adults per gestionar les pròpies emocions.
Problemes ètics i manca de regulació- Aquestes teràpies solen ser practicades per professionals que no sempre tenen formació científica ni un codi ètic clar.
- En educació, això pot portar a intervencions inadequades o intrusives, especialment quan s’exploren dinàmiques familiars o personals sense el consentiment ni la col·laboració de psicòlegs acreditats.
-
L’educació té com a objectiu principal el desenvolupament del coneixement, les competències i els valors. Les intervencions terapèutiques han d’estar reservades per a situacions específiques i justificades.
-
Els problemes de salut mental i psicològics dels alumnes s’han de derivar a professionals de la salut mental, evitant intervencions errònies i l’intrusisme professional.
Taula que relaciona els diferents termes que s’han introduït a l’educació amb la teràpia o teràpies d’on prové el seu ús o amb les quals s’associa més freqüentment:
| Paraula | Teràpia/Teràpies associades | Explicació breu |
|---|---|---|
| Zona de confort | – Teràpia Gestalt – Coaching |
Concepte utilitzat per descriure l’espai mental i emocional en què una persona se sent segura però no creix. |
| Regulació emocional | – Teràpia cognitivo-conductual (TCC) – Teràpia dialèctica conductual (TDC) |
Es refereix a la capacitat de gestionar i modular les emocions, especialment útil en teràpies amb trastorns emocionals. |
| Trauma | – Teràpia centrada en el trauma – Teràpia EMDR |
S’associa a experiències intenses que deixen empremtes emocionals profundes; tractat sovint en teràpies de trauma. |
| Empoderament | – Coaching – Teràpia humanista |
Es relaciona amb l’autonomia i el desenvolupament personal, sovint en contextos de creixement o canvi. |
| Gestió de l’estrès | – Teràpia cognitivo-conductual (TCC) – Teràpia de relaxació |
Estratègies per reduir l’estrès i afrontar-lo de manera saludable. |
| Autocura | – Teràpia humanista – Teràpia Gestalt |
Promou el benestar personal i l’atenció a les pròpies necessitats físiques i emocionals. |
| Límits personals | – Teràpia Gestalt – Teràpia sistèmica |
Relacionat amb establir fronteres sanes en les relacions personals i professionals. |
| Autoregulació | – Teràpia cognitivo-conductual (TCC) – Teràpia dialèctica conductual (TDC) |
Capacitat d’autogestionar-se emocionalment i comportamentalment. |
| Validació emocional | – Teràpia humanista – Teràpia dialèctica conductual (TDC) |
Es refereix a reconèixer i acceptar les emocions pròpies o alienes sense judicis. |
| Resiliència | – Psicologia positiva – Coaching |
Capacitat per superar adversitats i sortir-ne reforçat; molt utilitzat en contextos educatius i terapèutics. |
| Patró de conducta | – Teràpia cognitivo-conductual (TCC) – Teràpia sistèmica |
Fa referència a conductes repetitives sovint influïdes per experiències passades o dinàmiques familiars. |
| Espai segur | – Teràpia humanista – Teràpia Gestalt |
Lloc físic o emocional on una persona se sent segura per expressar-se sense por de ser jutjada. |
| Acompanyant | – Teràpia humanista (Carl Rogers) – Pedagogia sistèmica |
– Escolta activa – Empatia – Acceptació incondicional – Respecte pel ritme individual i context familiar |
| Mentor | – Teràpia narrativa – Coaching |
– Reescriptura de la pròpia experiència – Motivació personal – Aconseguir objectius específics |
| Facilitador | – Teràpia Gestalt – Pedagogies vivencials (Montessori, Waldorf) |
– Consciència del present – Aprenentatge basat en l’experiència – Autonomia i autoregulació |
→ Éstas son algunas de las pedagogías esotéricas o sectarias presentes en el mundo de la educación
(Article de Luis Santamaria en Aleteia)
Problemes amb la Pedagogia Sistèmica:
-
Falta de base científica:
- La pedagogia sistèmica no està recolzada per investigacions científiques sòlides que en validin l’eficàcia. Les teories de Bert Hellinger, especialment les constel·lacions familiars, han estat àmpliament criticades per la manca de rigor científic i metodologia fiable.
-
Risc de manipulació emocional:
- Les pràctiques basades en constel·lacions familiars impliquen dinàmiques emocionals intenses que poden ser manipuladores i, en alguns casos, perjudicials per a les persones involucrades. Aquestes pràctiques poden portar a conclusions errònies sobre les relacions familiars i personals dels estudiants.
-
Rebuig de la comunitat científica:
- La major part de la comunitat acadèmica i científica no reconeix la pedagogia sistèmica com una pràctica educativa vàlida. Això pot afectar la credibilitat i la reputació dels centres educatius que adoptin aquestes pràctiques.
-
Confusió amb el currículum acadèmic:
- Integrar enfocaments pseudocientífics pot generar confusió entre els docents i els estudiants sobre què constitueix un coneixement vàlid i basat en l’evidència. Això pot deteriorar la qualitat de l’educació impartida. Més informació en els següents enllaços:
→«Pedagogia» sistèmica: educació o esoterisme?
→Pedagogías iluminadas: pedagogía sistémica
→Por qué no creo en la Pedagogia Sistémica
→Constelaciones familiares: lo que no se cuenta
→Constelaciones familiares, un peligroso método pseudocientífico
→Constelaciones familiares: una peligrosa pseudoterapia
Problemes amb la Gestalt
La presència de la teràpia Gestalt als centres educatius pot ser subtil i no sempre explícita, però hi ha diversos indicis que poden ajudar a detectar-la. Aquests són alguns senyals a tenir en compte:
1. Continguts i Formacions per a Docents
- Tallers o formacions amb termes com autoconeixement, viure el present, experiència subjectiva, emocions com a guia fonamental.
- Referències a Fritz Perls, el creador de la teràpia Gestalt, o a conceptes típics com “tancar gestalts”, “l’aquí i l’ara”, “contacte autèntic”, “polaritats”, etc.
- Conferències o sessions organitzades per “terapeutes Gestalt”, facilitadors de processos personals o constel·ladors.
2. Mètodes aplicats als alumnes
- Exercicis que impliquen rol-playing emocional intens, exposant els alumnes a situacions personals o familiars sense un control psicològic adequat.
- Promoció d’un enfocament exclusivament emocional en la presa de decisions i en la resolució de conflictes, en lloc de combinar-ho amb pensament crític i estratègies educatives validades.
- Aplicació de tècniques com “la cadira buida”, on els alumnes han de parlar amb una cadira imaginant que hi ha algú (una persona absent, un familiar mort, etc.).
- Rebuig de les intervencions tradicionals en psicopedagogia i orientació educativa en favor de pràctiques més espirituals o alternatives.
3. Discurs i llenguatge utilitzat
- Expressions com “treballar des de l’experiència”, “sentir en el cos”, “connectar amb l’essència”, “sanar ferides emocionals”, “alliberar bloquejos”, etc.
- Promoció de la idea que els problemes emocionals tenen solució només des de la vivència personal i no des de metodologies més estructurades i científiques.
- Resistència a l’ús de diagnòstics psicològics o eines d’avaluació validades, defensant que cada individu ha de trobar la seva pròpia veritat sense etiquetes.
4. Possible relació amb altres pseudociències
- Presència de constel·lacions familiars, bioneuroemoció, coaching espiritual o altres enfocaments alternatius sense suport científic.
- Relació amb teràpies alternatives com la PNL (Programació Neurolingüística), el mindfulness des d’un enfocament esotèric, o la biodansa.
- Presència de professionals que es presenten com a “pedagogs sistèmics”, “facilitadors de processos emocionals” o “terapeutes holístics” sense titulacions oficials en psicologia o pedagogia.Més informació en els següents enllaços:
→La mala ciencia de la terapia gestalt
→El dilema de la terapia Gestalt: entre la pseudoterapia, las sectas y la psicología
→De la gestalt a la secta
→Cop judicial a la teràpia Gestalt: el tribunal confirma la seva falta d’evidència científica
→Golpe a una de las terapias psicológicas de moda (y a sus retiros). ¿Qué pasa con la Gestalt?
Els centres educatius que adopten aquestes pràctiques comprometen la reputació i la credibilitat de les institucions educatives.
RELACIONAT:
Problemes de les intervencions en salut mental als centres educatius
Apunts per a una reconstrucció de la identitat del professorat de Secundària
El delicte d’intrusisme professional està regulat a l’article 403 del Codi Penal
|
L’intrusisme, que es defineix com el fet que una persona sense qualificació, titulació i/o competències treballi en una determinada àrea o camp posant en risc els usuaris, és una realitat a les professions sanitàries. L’usuari recorre a persones que diuen que estan capacitades per atendre els problemes relacionats amb la seva salut mental sense comprovar el número de col·legiat, el títol oficial i l’autorització del centre sanitari per poder realitzar aquest exercici professional. En l’àmbit de la salut mental, no són professionals de psicologia o psiquiatria, no estan avalats per cap comunitat científica ni subjectes a un codi deontològic que vigili la bona praxi i protegeixi l’usuari. |
→”El intrusismo en Psicología pone en riesgo la salud de las personas”
→Los psicólogos están hartos de las pseudoterapias y el intrusismo