Quina és la funció principal del professorat de secundària? Per a què se l’ha preparat i què se li exigeix? Què se n’espera d’ell o d’ella? Quina és la tasca principal que ha de fer? Ha d’educar? Ha de gestionar conflictes? Ha d’entretenir? Ha d’instruir? Ha d’ensenyar biologia o ha d’informar per a la salut i la higiene sexual? Ha d’explicar la utilització dels condons per prevenir la sida o ha d’ensenyar a llegir?
La “transformació”, imposada pels canvis de legislació, que el sistema educatiu ha sofert en els darrers anys, no ha tingut en compte qüestions transcendentals per tal d’aconseguir que aquesta transformació tingués èxit (fonamentalment l’opinió del propi professorat respecte de la seva tasca docent). Les decisions polítiques en matèria educativa han anat modificant el perfil professional del professorat. Les demandes que es fan al professorat han anat en augment i aquest excès de responsabilització amb que se l’ha carregat, juntament amb la manca de recursos per donar resposta a totes aquestes demandes, s’han traduït en malestar i esgotament. Quins resultats ha donat canviar la professió docent a cops de decrets? S’identifiquen els professors amb el rol docent que l’administració els assigna? Correspon als polítics, a través del desplegament de lleis educatives, determinar com han de treballar els professors? Existeix alguna cosa semblant a una “llei de la medicina” que diu als metges en què consisteix i com han de fer la seva feina que canvia cada vegada que canvia el govern i la seva ideologia?
Apunts per a una reconstrucció de la identitat del professorat de Secundària
Joaquim Prats (Ed.) La Secundària a examen
“… durant la dècada dels 90 del segle passat a Catalunya s’ha anat imposant un nou model educatiu d’acord amb una part dels models anglosaxons. Aquest model, a més de no generar cap mena d’entusiasme col·lectiu entre el professorat, no sembla a hores d’ara que hagi assolit ni de bon tros el munt d’expectatives que oficialment havia de generar.
Entre els resultats de l’aplicació de la Reforma Educativa dels 90 s’ha produït una situació nova que abans no existia: la crisi d’identitat del professorat de Secundària, en especial el de l’ESO. Abans dels 90 la funció d’un professor o professora de Secundària–en especial a l’escola pública—resultava clar: impartir docència d’una disciplina o d’un grup de disciplines específiques. Actualment això no és així i el nostre professorat de Secundària, s’ha anat convertint per obra i gràcia de les decisions polítiques en matèria educativa en flying teachers que busquen l’aterratge o bé en una pista de l’etapa post-obligatòria o, atesa la mitjana d’edat d’aquest sector professional, en una jubilació anticipada en condicions econòmiques mínimament dignes. Pel que fa a la seva funció principal actual resulta fàcil observar en les seves manifestacions una certa perplexitat. I això és degut, en la meva opinió, a dos grans impactes[1] sobre el seu quefer diari: d’una banda la realitat d’una aula excessivament diversa que no hi ha sistema humà de gestionar si l’objectiu és construir aprenentatges; i, de l’altra, el disseny teòrico-polític sobre el seu perfil professional. El professorat n’ha sortit com a mínim desconcertat: ¿què s’espera d’ell o d’ella? ¿què és el principal? ¿ha d’educar? ¿ha de gestionar conflictes? ¿ha d’entretenir? ¿ha d’instruir? ¿ha d’ensenyar biologia o ha d’informar per a la salut i la higiene sexual? ¿ha d’explicar la utilització dels condons per prevenir la sida o ha d’ensenyar a llegir?
Crec que cal amb urgència redefinir el que és principal i el que és de segon ordre en el professorat de Secundària. En definitiva: cal elaborar una proposta que contribueixi a reconstruir la seva identitat. És a dir cal respondre amb contundència i claredat, sense mots abstrusos, la pregunta següent: ¿què se li pot demanar i, fins i tot exigir, al professorat de Secundària? ¿Quina és la funció principal per a la qual s’ha de preparar i ha de mantenir una formació permanent?
Per intentar aproximar-nos a una resposta a aquesta pregunta intentarem escatir quines són les raons de la necessitat de l’escola en la nostra societat. En definitiva: ¿per a què els pares porten els fills a l’escola?”
Què s’hi va a fer a una escola? Recordem una evidència: a l’escola s’hi va a aprendre. I què s’hi va a aprendre? Allò que no es pot aprendre al carrer i que no es pot aprendre només a la televisió.
El professorat de Secundària, doncs, ha de recuperar la consciència que la seva funció principal és la instrucció dels fets, conceptes i procediments propis d’una disciplina o grup de disciplines (Matemàtiques, Geografia i Història, Física i Química, Música, etc.). És a dir allò que no es pot aprendre ni al carrer ni a la televisió i que constitueix el que anomenem saber culte, oposat al saber vulgar. I l’Administració ha de vetllar perquè aquesta funció es pugui dur a terme permetent tot el ventall de possibilitats que hi ha en aquests moments i rearmant al professorat dels recursos que li permetin realitzar amb eficiència i autoritat aquesta tasca. I si calen assistents socials, professors especialistes en treball social, psicòlegs i altres professionals ha de proposar els recursos per fer possible la tasca pròpia del professorat per instruir a la més gran majoria possible. En cap cas, però, ha de ser el professorat ordinari de Secundària el qui ha de fer la funció d’assistent social, educador de carrer, psicòleg clínic, o professor especialista davant determinats handicaps o retards no imputables a la seva tasca o a la seva especialitat”.
Per què li diuen ‘transformació’ quan en realitat és ‘reconversió’?
Xavier Díez
“… les propostes rupturistes transformers, es contemplen com a una desnaturalització de l’acte d’educar, una deconstrucció postmoderna de l’acte d’ensenyar i l’acte d’aprendre. S’han promogut programes per damunt les pròpies possibilitats dels centres i dels seus professionals. S’abusa d’un treball per projectes cada vegada més qüestionat pels resultats, processos i conseqüències, uns àmbits que semblen extrets de les novel·les de Kafka, classes invertides, en general, poc satisfactòries o una digitalització que simbolitza la gran innovació d’aquests darrers anys: els nomenaments a dit, el caciquisme laboral, les xarxes clientelars, el sectarisme educatiu. En termes generals, aquestes “transformacions”, amb idees que, sobre el paper, podrien resultar interessants en el plànol teòric, no solen resistir el contrast davant dels fets, purs i durs, d’una avaluació comptable mínimament rigorosa. Ja s’ha vist amb l’Escola Nova 21, una mena d’experiència mística col·lectiva desautoritzada per l’informe, en base amb el contrast estadístic de les proves de competències bàsiques (i la seva evolució, centre per centre, perllongada en el temps) del Consell Superior d’Avaluació del Sistema Educatiu.
Transformació educativa? A veure, entre bona part del professorat, especialment entre els equips directius, trobem gent il·lustrada, amb una, dues, tres carreres, doctorats, idiomes, experiència educativa i de gestió, ampli background científic i cultural. Saben, intueixen o comencen a adonar-se que “transformació” ha adquirit un accent orwellià que fa que el terme equivalgui a “reconversió,” en el sentit en què es pretén desposseir escoles i instituts de les seves funcions educatives clàssiques, per passar a esdevenir una altra cosa molt diferent: pàrquing, dipòsit, parc d‘atraccions, ludoteca, plataforma de serveis, regió a colonitzar per interessos empresarials, no-lloc,… i això, equival també a “desballestament”.
“L’escola no és la salvació de res, és un taller on assagem la convivència”
Entrevista a Marina Garcés
“L’escola sembla que queda com aquella instància última de solució de la igualtat social, el masclisme, el racisme, el canvi ambiental. Home, ¿hem de deixar l’escola sola davant de tots els problemes de la societat quan anem abandonant altres fronts de trobada i de lluita? Penso que no li fem cap favor. L’escola no és la salvació de res, és un camp de treball, d’elaboració, un taller on assagem les formes de convivència possibles, un terreny de disputa, també. Crec en la disputa com una de les condicions i potser una de les raons més importants per defensar l’escola: encara hi podem disputar quins són els sabers que valorem, quines maneres de tractar-nos, quines maneres d’estar junts. Donar-li aquesta mena de funció salvadora és fer-li un mal favor. I, com bé dius, posa una pressió sobretot a qui hi treballa, que són els mestres i els professors, que no és justa en la seva funció social.
… en aquests moments estem sota un règim de servitud adaptativa, és a dir, un sistema, el sistema capitalista actual, que més que donar ordres rígides, que també les dona, funciona com un règim adaptatiu. Ens diuen: tu funciona i adapta’t i canvia i forma’t i alimenta i inverteix en el teu potencial en la mesura en què puguis esdevenir un actiu, un actiu per al que sigui, per a tu mateix o per al conjunt de la societat. I a l’escola també se li demana sovint això, que s’adapti i que s’adapti i que s’adapti. És la tirania de l’adaptació constant, no a una societat que anem fent entre tots sinó a un temps que va dient què et fa vàlid i què no, en termes gairebé de caducitat. D’això els mestres en pateixen molt. I no és tant la tecnologia, això és el de menys, sinó que ja no em puc relacionar amb el meu temps. El temps entès com la confluència d’existències que som. El temps no és una pauta de comportament. Per tant, no crec que l’escola hagi de ser una institució adaptativa en aquest sentit, no s’ha d’adaptar, ha de resistir i alhora ha de crear condicions per a una vida millor en termes col·lectius i per a cada un de nosaltres. Però alhora ha de ser una institució acollidora, que escolti les veus i les existències del seu temps. Massa sovint ens trobem atrapats entre el t’adaptes o et defenses. Una educació només adaptativa què pot donar? Doncs servitud, tots més servils amb aquesta màquina del nostre temps. La pregunta per l’emancipació avui passa per travessar aquesta dicotomia i dir: no ens volem adaptar a aquest món que ens diu que només podem anar darrere del canvi constant i que tampoc podem només preservar, preservar, preservar, a veure fins on resistim a la defensiva”.
