Educar per a la felicitat?

“Què prefereixes, ser intel·ligent o ser feliç?”

Entrevista al psicòleg Edgar Cabanas

Per al psicòleg Edgar Cabanas, el problema de les intervencions educatives centrades en la felicitat “és que no són serioses, no està provat que funcionin. L’educació està saturada de gurus i ocurrències que fan més mal que bé”.

Marta Asenjo. Sé que ets professor, oi? I no vull desaprofitar aquesta oportunitat per preguntar-te una mica sobre els comentaris que, potser, sentim últimament d’alguns pares i mares que diuen una cosa com: “A mi no m’importa tant que el meu fill aprengui llengües o matemàtiques a l’escola, sinó que el que més m’importa és que sigui feliç”. Tu que en penses?

Edgar Cabanas. Sí, sí que ho he sentit molts cops. Jo crec que com molta gent. I ho he sentit de professors i dels alumnes, dels meus propis alumnes, que algun cop m’han dit, que són a la universitat, el que més els importa també a la universitat no és tant aprendre, sinó ser feliços. Com aprendre a ser feliços, si de cas, oi? També, fa poc, vaig veure a la televisió que preguntaven a una alumna si preferia ser… Li diuen: “Què prefereixes, ser intel·ligent o ser feliç?”. I va contestar, sense dubtar-ho, que preferia ser feliç abans que ser intel·ligent. Ben al contrari, per exemple, del que deia John Stuart Mill, un dels més famosos i importants pensadors de la felicitat, que deia que, per ell, era preferible ser un Sòcrates insatisfet que un neci feliç.

Accés a tota l’entrevista

L’engany d’educar per a la felicitat

Julio Rogero (Catalunya plural)

Multitud de xerrades, tallers de pensament positiu i intel·ligència emocional, determinats llibres d’autoajuda i mindfulness, han divulgat que per ser feliç n’hi ha prou amb desitjar-ho, mirant al teu interior i, sense haver-te de relacionar amb ningú, canviant la nostra ment. Però per aprendre a desitjar-ho i sentir-ho cal pagar-ho als professionals que viuen del mercat de la felicitat, siguin anomenats científics, psicòlegs, coachers o escriptors d’autoajuda, i seràs feliç. Ser feliç és, així, una responsabilitat individual, de manera que la infelicitat també ho és.

Quina relació se sol establir entre felicitat i educació? Avui tenim a gala, en molts àmbits de la societat, que l’objectiu de l’educació és que els nostres fills siguin feliços a l’escola i per a això hem de crear una escola feliç. Pel que veiem, en una part important, l’escola i l’educació s’estan contagiant d’aquest imaginari, potenciador de l’aspiració a una falsa vida feliç.  És una realitat que l’escola va entrant en el joc del negoci de la felicitat a qualsevol preu? L’obligació de ser feliç a l’escola s’està convertint en una obsessió per a moltes famílies i professorat. En la societat del rendiment, basada en l’eficàcia dels resultats, la lluita per l’èxit individual, la comparació competitiva de les avaluacions i l’assoliment del triomf sobre els altres són una realitat palpable. Tot això es proposa que en aquesta escola ha de fer-se amb l’alegria de saber-se triomfadors, reeixits i feliços.

Article complert

El negocio de la felicidad, el fraude del siglo XXI

José Durán Rodríguez (El Salto diatio)

“La felicidad es el trending topic del siglo XXI. Se ha convertido en una de las construcciones culturales con mayor influencia sobre la vida diaria de millones de personas. Un volumen ingente de publicaciones académicas, y también otras sin ese rigor, ha situado como verdad científica una lógica que coincide sospechosamente con los postulados neoliberales: el bienestar es una cuestión individual que ha de procurarse cada persona por su cuenta y riesgo. Presentada como una meta aséptica y neutral por divulgadores de todo tipo —desde expertos de la llamada psicología positiva a charlatanes de medio pelo, pasando por innumerables libros de autoayuda—, la promesa de la alegría esconde un fondo profundamente ideológico que persigue la disolución de los vínculos sociales. Y lo más grave es que se ha adoptado como receta válida por gobiernos e instituciones que pretenden marcar su rumbo atendiendo a lo que miden supuestos índices de felicidad”.

 

“La felicidad se ha convertido en un imperativo moral: si no disfrutas permanentemente de la vida, eres un fracasado”

Entrevista al psicòleg Eparquio Delgado (Agència SINC)


Yo estoy convencido de que los principales enemigos de la psicología son algunos psicológos. Me duele decir esto, pero es la verdad. Es sorprendentemente fácil encontrar a profesionales utilizando terapias pseudocientíficas en sus consultas o publicando libros de autoayuda donde solo dicen perogrulladas. Tampoco ayuda encontrar a colegas reconvertidos en coaches animando a la gente al optimismo y vendiendo recetas para la felicidad como si fueran telepredicadores.

El negocio de la autoayuda se sostiene en hacer creer a la persona que cada libro va a enseñarle algo que le va a permitir mejorar su vida de alguna manera, ya sea reduciendo el sufrimiento o aumentando el bienestar. Al igual que las terapias alternativas, lo que nos venden no son soluciones reales, sino esperanza. Más que de autores o corrientes, yo hablaría de ciertas ideas que pueden ser dañinas, como la reducción de los problemas a sus consecuencias emocionales y la creencia de que todo depende de tu actitud.