Durant la sessió 2 del Seminari d’acompanyament de tutors/es d’AA i CLIC hem comptat amb la presència de Nadia Ghulam que ens ha ofert una conferència sobre el dol migratori a través del sedàs de la seva mirada, experiències i expertesa. Ghulam explica que al seu país d’origen, l’Afganistan, hi ha una frase feta que s’utilitza quan algú està vivint una situació difícil, traumàtica, crucial a la seva vida, i es traduiria com “no vagis al metge, ves a la persona que ha passat pel mateix que tu.” Un dels principals objectius d’aquesta estona compartida era escoltar i connectar amb el que ella ha viscut i viu, per poder-ne aprendre.
El dol migratori
Ghulam defineix el dol migratori com un dolor crònic que no mata però existeix; no s’acaba però es transforma. S’acompanya a vegades de plor inconsolable, incapacitat d’anomenar les emocions i d’un estat de cerca constant d’identitat; sentir-se estranger a qualsevol lloc, a l’origen i al destí. El dol migratori té un impacte a llarg termini, és intermitent i culturalment complex, i requereix d’una adaptabilitat constant davant de situacions que generen frustració i desesperança a causa de la poca comprensió o de l’etnocentrisme.
Tres fases
Es poden descriure tres fases del dol migratori: eufòria, confusió/ negació i dolor emocional intens. Aquesta darrera fase es pot manifestar de diverses maneres: plor, malestar, ràbia envers els altres, pèrdua de memòria, o bé dissociació. El procés vital de maduració es desenvolupa fortament relacionat amb el dol. L’impacte emocional del dol migratori porta implícites emocions i estats d’ànim com la tristesa, desorientació i desconnexió, tant de l’entorn d’origen com de l’actual. Tal i com afirma Ghulam, “el migrant és una persona que acaba de néixer en un altre lloc”.
Símptomes
Els símptomes comuns del dol migratori poden ser canvis d’apetit, fatiga (emocional i física), trastorns del son i reaccions emocionals externes. Segons Ghulam, en un escenari així la validació és essencial. Cal acompanyar sense jutjar, cuidar la comunicació i fer-se present. Així doncs, cal anar de la mà, acceptant el procés i deixant que cadascú el transiti a la seva manera. Nadia Ghulam ens va explicar el record que tenia de l’acompanyament que li va fer la seva mare catalana a l’hora de decidir la seva indumentària, primer amb mocador (li’n va deixar un de seu), després amb gorra (fins hi tot dormia amb ella posada) i finalment, quan va decidir no portar cap peça de roba al cap.
Com podem acompanyar el nostre alumnat?
El testimoni de Ghulam ens planteja una pregunta gairebé obligada: com podem acompanyar al nostre alumnat que està transitant un procés de dol migratori? Establir un vincle des de l’empatia, el coneixement i la comprensió és bàsic. Cal observar, a la vegada que es deixa espai personal, tot oferint presència i acompanyament. És clau la fe dipositada en el nostre alumnat: cal creure en ells/es, i mostrar-los-hi el nostre respecte, tolerància i amor. En aquest anar de la mà hi ha de tenir cabuda la possibilitat d’elecció de l’alumne/a pel que fa al seu procés vital. Això s’aconsegueix, per exemple, en un context d’aula en el qual es demana a l’alumnat que faci una exposició sobre la seva cultura o bé país d’origen, deixant-los escollir la cultura/país sobre la /el qual volen parlar. Fins i tot, potser seria un bon moment per introduir el concepte d’“identitat múltiple”, que Sara Touri planteja de forma tan clara i reveladora. En definitiva, ens hem de revisar la mirada per calibrar la nostra definició de conceptes com integració o intervenció educativa.
Un cant per a la pau
La sessió ha acabat amb un bon regust de boca quan Nadia Ghulam ens ha presentat la seva darrera publicació, un conte sobre la pau que il·lustra Mona Brunet. El conte s’anomena “El Cant de la Salam“, de l’editorial DeFabula, i ja el podeu agafar de préstec de la nostra biblioteca ELIC. I és que, citant a Ghulam: “tothom pot descriure la guerra, però si ens pregunten per la pau, sovint no sabem què respondre.“
