En José Ramón Ubieto, al seu blog, fa una interessant reflexió sobre el TDAH a partir d’un estudi publicat a “La Vanguardia” el 17/05/2014 (Vall d’Hebron detecta algún trastorno de aprendizaje en más del 20% de escolares), aquest artícle el podeu trobar també en català a: “El Blog de la Fundació Jaume Bofill”.
Avui dia els aprenentatges causen símptomes en molts nens, nenes i adolescents, i la lectura d’aquests símptomes no pot reduir-se a unes estadístiques ni a la invenció de noves etiquetes ni tampoc a l’ús generalitzat i abusiu de la medicació.
La Fundació Vall d’Hebron Institut de Recerca ens informa que, en una investigació de la qual només coneixem resultats provisionals explicats al darrer congrés sobre el TDAH, s’ha detectat algun trastorn d’aprenentatge o psicopatològic en més del 20% d’escolars catalans. Les xifres –afegeixen- són comparables a les europees, però aquí el 90% no està diagnosticat. Està previst, amb el recolzament dels Departaments de Benestar Social, Ensenyament i Salut, que quan es presentin els resultats definitius “hi hagi un pla per resoldre aquesta situació tan anòmala d’alumnes amb problemes sense diagnosticar ni tractar”.
Haurem d’esperar, doncs, a conèixer els detalls de les dades definitives així com la metodologia utilitzada i, sobretot, les recomanacions que se suggereixin per abordar aquestes problemàtiques.
Què pot aportar de nou aquest estudi? Sabem que les manifestacions més importants del patiment psíquic dels nens del segle XXI giren al voltant de l’escola i els aprenentatges, la qual cosa no té res d’estrany ja que l’escola és el seu principal focus socialitzador, tant pel que fa a l’adquisició de coneixements i hàbits com a la interacció social amb els seus semblants.
Bona part d’aquest sofriment està lligat als aprenentatges i a la relació que mantenen amb el saber, que no sempre és fàcil i marcat per un desig i un consentiment a aprendre. S’hi troben dificultats relacionades amb la manca de recursos personals o dèficits cognitius, dificultats vinculades a l’atenció i la concentració i, sovint, rebuig directe dels aprenentatges (absentisme).
Algunes de les dificultats en l’àmbit escolar prenen la forma de l’anomenat TDAH (als EUA el percentatge és similar al que ofereix aquest estudi: el 20% dels alumnes de secundària), diagnòstic que serveix en molts casos com a calaix de sastre on s’inclouen vertaderes dificultats d’atenció vinculades a conductes hiperactives i altres respostes amb etiologia diferent.
Avui, a més, sabem que ja existeix una nova etiqueta per incloure aquells trastorns que el TDAH no recollia fins ara per no presentar els signes corresponents d’hiperactivitat. S’anomena TLC: Temps Cognitiu Lent (Sluggish Cognitive Tempo) i compta ja amb més de dos milions de nens dels Estats Units diagnosticats i medicats amb Sluggish Cognitive Tempo. També sabem que l’embranzida d’alguns a la “detecció” (i medicació) precoç no té aturall, ni tan sols davant les pràctiques més elementals en paidopsiquiatria. Prova d’això és el fet que més de 10.000 nens americans (de classes desfavorides), menors de 3 anys, ja són diagnosticats i medicats per presentar TDAH. El mateix Conners, professor emèrit de la Universitat de Duke i un dels investigadors i clínics del TDAH més reconeguts mundialment, assenyalà recentment en una entrevista per al New York Times que el nombre de nens diagnosticats amb TDAH s’havia elevat a 3,5 milions (de 600.000 detectats el 1990). Qualificà aquestes xifres de “desastre nacional de proporcions perilloses” i afegí diverses consideracions al respecte en el seu blog. El trastorn és ara, als EUA, el segon diagnòstic més freqüent a llarg termini realitzat en nens, molt a prop ja de l’asma.
Estem d’acord en què avui dia els aprenentatges causen símptomes en molts nens i nenes, i adolescents, i la lectura d’aquests símptomes no pot reduir-se a unes estadístiques ni a la invenció de noves etiquetes que recullin les restes de les anteriors, així com tampoc a l’ús generalitzat i abusiu de la medicació.
Pel que fa al nostre país, a l’informe de l’any 2010 del Comitè de Drets del Nen -organisme de Nacions Unides que vetlla per l’aplicació de la Convenció sobre els Drets del Nen- i a les recomanacions dirigides a l’Estat espanyol, a l’apartat de “Salut i accés a serveis sanitaris” ja s’advertia textualment:
“[…] El Comitè expressa també la seva preocupació per la informació que indica un augment, en un període curt, en la prescripció de psicoestimulants a infants diagnosticats amb un trastorn per dèficit d’atenció amb hiperactivitat (TDAH)”.
“El Comitè recomana a l’Estat part que examini amb cura el fenomen de la prescripció excessiva de medicaments als infants i adopti iniciatives per a proporcionar als infants diagnosticats amb un TDAH i altres trastorns del comportament, així com als seus pares, mares i mestres, accés a una àmplia gamma de mesures i tractaments educatius i psicològics”. (Vegeu l’informe citat aquí)
Aquesta és, doncs, la qüestió que ens importa, més enllà de les discussions nominalistes o etiològiques: sabrem llegir aquests cossos agitats i/o indolents que parlen d’un malestar que interfereix en els seus aprenentatges prenent-los com a interlocutors? O, contràriament, anem a reduir-los a cossos deficitaris que exigeixen correccions bioquímiques o conductuals sense escoltar el sofriment subjectiu que impliquen? Com entendre les formes, particulars a cadascú, per agitar-se o desatendre els seus professors? No som –com a pares, docents o clínics- convocats a aquest malestar i al seu abordatge? De què ens podem fer responsables (respondre de) quan està en joc la relació d’un subjecte al coneixement i al seu cos?
