El delta de l’Ebre està format per terres d’al.luvió —sorres i llims— dipositades a la desembocadura del riu Ebre a conseqüència de la mateixa dinàmica d’erosió, transport i sedimentació del riu. El Delta té una forma típicament triangular, amb un extrem que penetra dins del mar uns 25 km. El riu n’ocupa la part central i als extrems nord i sud apareixen barres sorrenques que li donen l’aspecte de punta de fletxa.
Té una superfície d’unes 32.000 ha emergides, de les quals 18.600 són al Delta dret. Aproximadament, unes 23.500 ha de la superfície total estan dedicades a conreus, unes 2.500 ha corresponen als llacs i erms que els envolten, 1.500 ha més a d’altres erms aïllats, 3.000 ha són ocupades per les puntes deltaiques (el Fangar i la Banya), i unes 1.500 ha corresponen a la superfície ocupada per les illes fluvials.
L’origen dels dipòsits deltaics actuals s’acostuma a situar després de la darrera glaciació (Würm), fa aproxima- dament 18.000 anys. El nivell del mar era llavors, probablement, molt inferior a l’actual i va anar pujant, amb fluctuacions. Sembla que fa uns 4.000 anys ja es trobava a uns 5 m per sota del nivell actual. És a partir d’aquest moment que s’inicia la plana deltaica que avui coneixem. Els deltes anteriors caldria cercar-los en emplaçaments de les desembocadures anteriors.
Les causes de la formació del delta de l’Ebre es troben en les característiques de la conca fluvial, molt extensa, amb un règim de pluges torrencials mediterrànies, i en la dinàmica litoral mediterrània, amb marees gairebé inexistents, escassa profunditat de la plataforma continental, i l’orientació favorable dels vents.
La presència de materials de diferents textures (sorres, argiles i Ilims) i el fet d’estar solcada, de manera perma- nent o temporal, per aigües salades, salobres i dolces, conformen diferents ambients i paisatges naturals:
- Riu i bosc de ribera. Els ambients fluvials estan formats pel riu, les illes i els boscos de ribera que es fan a les seves vores. Les illes de Sapinya i de Gràcia són part del conjunt d’illes fluvials originades per canvis de traçat del riu. En canvi, les illes de Buda i Sant Antoni les formen les tres goles actuals: gola de Migjorn, gola Nord i gola del Galatxo. Les dos primeres es van anar tancant a la primera meitat del s. XX i l’única gola funcional actualment és la del Galatxo, per on surt tota l’aigua del riu.
- Basses i canyissars. Les llacunes litorals són ambients lacustres pròxims al mar, formats pel tancament d’antics braços de riu o pel creixement de barres sorrenques litorals. Tenen una escassa profunditat i reben una important aportació d’aigües dolces i salades. Les vores estan envoltades d’un cinturó de vegetació de plantes amb llargues tiges, adaptades a créixer sobre les terres inundades, com ara el canyís i la boga.
- Arrossars i xarxa de reg. La colonització agrícola del Delta i l’augment de la població resident que es produeix de mitjan segle XIX a mitjan segle XX comporta la transformació de la major part de la superfície deltaica en camps d’arròs. Els arrossars són ambients aquàtics estacionals —de l’abril al desembre— i de poca profunditat que han esdevingut un ecosistema visitat per moltes aus aquàtiques.
- Salobrars. Als terrenys argilosos deprimits i pròxims al mar, les aigües freàtiques salades i superficials produeixen una forta salinització del sòl. Hi creix una vegetació dominada per joncs marítims i plantes com la salicòrnia i el salat.
-
Platges i sorrals. Les platges del Delta ocupen les zones litorals on l’onatge del mar diposita la sorra i el vent dóna forma i desplaça les dunes. És, per tant, l’ambient més canviant. En aquests terrenys calents i mòbils creixen plantes de llargues i fines arrels, com ara el borró, el jull de platja i la bufalaga marina, i nidifiquen molts ocells litorals.
La gran extensió dels hàbitats aquàtics del Delta explica que sigui una zona europea d’hivernada i migració d’aus aquàtiques d’Europa i Àfrica de gran importància, i està inclosa com a zona d’especial protecció per a les aus (ZEPA) i com a zona Ramsar, per a la protecció de zones humides.
S’hi han comptabilitzat més de 250 espècies d’aus, de les quals només 94 es troben en altres zones de Catalunya. Són especialment valuoses les colònies de cria d’ocells marins com la gavina corsa.
Des del punt de vista de l’activitat humana, actualment viuen al Delta més de 50.000 persones, que ocupen les poblacions situades sobretot a les vores del riu i a la peri- fèria de la plana deltaica.
El Delta, a causa de les característiques del terreny amb zones inundades i fangoses,
ha estat històricament deshabitat. Només s’hi entrava, des de les poblacions veïnes, per a pescar, caçar, recol. lectar plantes i portar els ramats a pasturar. A l’edat mitjana i també a l’edat moderna s’hi va desenvolupar una important indústria salinera, s’hi van començar a establir petits nuclis de colons i treballadors, i s’hi van conrear petites extensions de subsistència de blat, ordi i panís.La definitiva colonització agrícola del delta de l’Ebre s’inicià amb l’aixecament de la prohibició de conrear arròs (conreu vedat des del 1238), amb els moviments demogràfics d’ocupació de terres litorals i amb l’aplicació de noves tecnologies hidràuliques. El 1860, l’antic canal de navegació va ser rehabilitat per a possibilitar el regatge d’una part de la dreta del Delta. A partir d’aquí, al llarg de la segona meitat del s. XIX i primera meitat del s. XX, es va produir una gran onada migratòria que ocupà la plana deltaica i transformà el 75% de la seva superfície en arrossars.
Amb la declaració de Parc Natural el 1983, els hàbitats naturals que quedaven —basses, salobrars, canyissars i sorrals— van ser protegits, i el turisme es converteix en el sector que es desenvoluparà amb més força, en conso- nància amb la revalorització de les zones humides per les seves biodiversitat i productivitat.
Veure activitats amb alumnes al Delta
