L’escriptor Daniel Pennac va néixer l’1 de desembre de 1944 a Casablanca. Ha viscut la cara i la creu de l’educació. De petit va patir el fracàs escolar, tenia una discapacitat coneguda com a disortografia, que afecta l’aprenentatge de les llengües. El titllaven d’inútil, però es va acabar convertint en un professor de secundària i en un dels novel·listes més estimats de França. Llegim dos fragments del seu llibre Mal d’escola: un dedicat al paper del mestre davant dels anomenats mals alumnes, i un altre en què reivindica la importància que arriba a tenir un mestre en la projecció de la vida dels alumnes.
Els nostres «mals alumnes» (alumnes considerats sense futur) no venen mai sols a l’escola. Allò que entra a la classe és una ceba: capes de malestar, de por, de neguit, de rancúnia, de ràbia, de desitjos insatisfets, de renúncia furiosa, acumulades sobre un fons de passat vergonyós, de present amenaçador, de futur condemnat. Mireu-los, ja venen amb el seu cos a mig fer i la seva família a coll, a la motxilla. En realitat la classe no pot començar fins que no deixin el fardell a terra i no haguem pelat la ceba. Això és difícil d’explicar, però sovint n’hi ha prou amb una mirada, una paraula amable, una frase d’adult confiat, clar i estable, per dissoldre aquestes penes, alleugerir aquests esperits, instal·lar-los en un present rigorosament d’indicatiu.
Naturalment el benifet serà provisional, la ceba es recompondrà a la sortida i és clar que demà haurem de tornar-hi. Però ensenyar és això: és tornar a començar fins a la nostra necessària desaparició com a professors. Si no som capaços d’instal·lar els nostres alumnes en el present d’indicatiu de la nostra classe, si el nostre saber i el gust de dur-lo a la pràctica no agafen en aquests nois i noies, en el sentit botànic del verb, la seva existència trontollarà damunt dels sots d’una mancança indefinida. És clar que no haurem estat els únics d’excavar aquestes clotades o de no haver-les sabut tapar, però igualment aquests homes i aquestes dones s’hauran passat un o més anys de la seva joventut aquí, asseguts davant nostre. I no és pas poca cosa, un any d’escola malmès és l’eternitat dins un pot de vidre.
Més informació
