L’educador i escriptor diu que «no ensenyes el que saps, sinó el que ets»
Jaume Cela (Barcelona, 1949) de petit volia ser actor. Està enamorat del cinema –no hi ha setmana en què no hi vagi– però sobretot del que ha estat el seu ofici: l’educació.
Va ser director de l’Escola Bellaterra, el 2008 va rebre la Creu de Sant Jordi i ha escrit una seixantena de llibres. Per tot el que hi ha après i pel vincle que hi té, quedem i conversem a la seu de l’Associació de Mestres Rosa Sensat.
Per què és important aquest lloc on som?
Rosa Sensat ha estat un moviment de mestres que durant el franquisme va aconseguir que l’escola sortÃs del forat negre. I enllacés amb tota l’experiència riquÃssima que havia tingut l’escola a la República i a les èpoques anteriors. A més a més, la institució s’havia unit amb els moviments més importants i renovadors del món.
Vas començar als 18 anys a fer de mestre, encara que els teus pares preferien que treballessis a la Caixa.
Treballava en una casa d’assegurances, al Banco Vitalicio de España.
No t’hi imagino, eh?
Anava molt bufó. Amb camisa i corabata, tot mudadet cap allà . Els caps de setmana amb el moviment d’escoltes portava nens al Camp de la Bota, que era un barri de barraques que hi havia a Barcelona. I allà fèiem excursions, colònies. Hi havia una escola que estava en un castell, que era del Ministeri de Marina i l’havien cedit a l’Escola Pia. Llavors els escolapis em van dir: tu que te’n surts amb els nanos, què et semblaria venir a donar a classes?
Et vas trobar fent-ho.
Però pensa una cosa: jo no tenia ni primer de batxillerat fet.
No se t’havia acudit mai ser mestre?
A mi? Mai de la vida. La meva il·lusió era arribar a ser un gran actor i treballar amb la Meryl Streep. Vaig acceptar-ho. A casa meva em van dir: però què està s fent! Si tens una feina segura! A la casa d’aasegurances ja hi portava uns quants anys i havia pujat de categoria. Hi vaig entrar sense passar per la fase de botones, que era l’últim esglaó. Vaig arribar a auxiliar i després ja em van fer oficial de segona. A casa eren gent de classe treballadora. D’expectatives d’universitat no en tenien ni una. El somni de la meva mare i del meu pare era que treballés a la Caixa. Que era el somni que tenia molta gent d’aquella època. Per tant, no vaig fer el batxillerat quan em tocava, perquè era per anar a la universitat, i no podia anar-hi perquè era molt cara. I vaig fer comerç. Però quan vaig veure que estar amb els nens m’absorbia i m’interessava, vaig dir: Jaume, has d’estudiar i treure’t el tÃtol. I vaig començar a fer batxillerat.
Haver fet aquest canvi també és de valent.
