L’Escola Joan Perucho deu el seu nom de l’escriptor Joan Perucho (Barcelona, 1920-2003), un dels escriptors més destacats de la literatura catalana del segle XX que al poble d’Albinyana, al Baix Penedès, hi passava molts estius i caps de setmana. .Enguany estem de celebració en celebrar-se l’Any Perucho.. Mireu el treball que des de l’escola Joan Perucho han estat realitzant a la seva web i del que aquí us presentem un tasteig:
En teniu tot un seguit de recursos didàctics en els següents enllaços.
Començà la seva trajectòria com a poeta i més endavant va ser narrador, novel·lista, crític d’art, autor de llibres de gastronomia, d’assaig i de viatges, tasques que va compaginar amb la professió de jutge.
Inicià la seva vocació literària com a poeta participant en publicacions universitàries i va col·laborar a la revista Poesia, de Josep Palau i Fabre, i a la revista Ariel. Atret per la poesia dels avantguardistes –J. V. Foix, Joan Salvat-Papasseit–, però també de Josep Carner i Carles Riba, va publicar el seu primer llibre de poemes el 1947, Sota la sang.
A la dècada del 1950 va publicar més reculls poètics, com Aurora per a vosaltres (1951), El Mèdium (1954), premi Ciutat de Barcelona del 1953, i El país de les meravelles (1956).
L’any 1952 va publicar un llibre de contes breus, Diana i la mar morta, però el seu món literari característic va començar amb el conte de caire fantàstic Amb la tècnica de Lovecraft (1956). Hi van seguir les novel·les Llibre de cavalleries (1957) i Les històries naturals (1960), on, a través d’elements com la fantasia, la mitologia i la curiositat històrica, va anar construint un espai literari allunyat de la realitat i ple de referències adreçades a un públic culte. No van tenir gaire ressò immediat entre el públic, així que Perucho va decantar-se pel periodisme, l’audiovisual, el còmic i l’erotisme.
Col·laborava regularment amb articles periodístics a La Vanguardia, Destino, El Món, Avui, Diari de Barcelona, El Correo Catalán, Ínsula i El Periódico, i molts dels llibres d’aquesta època són volums d’articles, confegits sobre una base de ficció, publicats a la premsa, com ara Roses, diables i somriures (1963), La sonrisa de Eros (1968), Gastronomía e historia (1970), amb Néstor Luján, Històries apòcrifes (1974), Els balnearis (1975), Monstruari fantàstic (1976) i Botànica oculta (1980).
La dècada dels vuitanta va suposar, d’una banda, el reconeixement de la seva obra, i, de l’altra, el retorn a la novel·la i a la poesia. Amb Les aventures del cavaller Kosmas (1981) va obtenir el premi Ramon Llull, el Premi Nacional de la Crítica de narrativa el 1981 i el premi Joan Crexells el 1982. El 1983, a més de reeditar Les històries naturals, va publicar Pamela i també el recull poètic Quadern d’Albinyana, que va rebre el premi Cavall Verd el 1984. El 1985, Edicions 62 inicià la publicació de les seves Obres Completes, i el 1988 la traducció nord-americana de Les històries naturals li obrí les portes del reconeixement internacional.
A partir d’aleshores el ritme de publicacions i traduccions de la seva obra va esdevenir molt important i arribà a la setantena de títols entre novel·les, articles i reculls de poemes. Destaquen, entre altres, Inscripcions, làpides, esteles (1993), en poesia; La guerra de la Cotxinxina (1986), El baró de Maldà i les bèsties de l’infern (1994), en novel.la; i el llibre de memòries Els jardins de la malenconia (1992).
La seva trajectòria es va veure reconeguda amb el Premi Nacional de Literatura (1995) i la Medalla d’Or al Mèrit Artístic de l’Ajuntament de Barcelona (2001), entre d’altres. Va ser Doctor honoris causa per la Universitat Rovira i Virgili, membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i soci d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.
Va morir a Barcelona el 28 d’octubre del 2003.
