Els infants i adolescents d’avui han vist a les pantalles centenars de morts. Les imatges de conflictes com el de Gaza els hi arriben constantment, i la mort es banalitza fins a semblar irrellevant. Les generacions joves perceben que els adults no donem prou importància a les matances que es produeixen arreu del món. Aquesta normalització del dolor i de la pèrdua conviu, paradoxalment, amb una societat que amaga la mort en l’àmbit quotidià.
Durant els anys d’exercici docent, he viscut de prop la mort de familiars directes de l’alumnat. He vist infants plorar desconsoladament en parlar de la mare que acabaven de perdre; d’altres es negaven a acceptar el que havia passat, i alguns, en un primer moment, semblaven no reaccionar, com si no ho haguessin entès. Totes aquestes respostes formen part d’un procés natural. El dol no és lineal ni uniforme, i cada criatura i cada persona el viu a la seva manera.
Però, com es viu el dol a l’escola? (1) I, encara més, com es viu a la societat? Vivim, en gran part, d’esquena a la realitat de la mort. Se’ns empeny a comportar-nos com si no existís, com si fos un fet que cal ocultar. En canvi, en altres contextos culturals o en èpoques passades, la mort era present i visible. De petit, a pagès, veia sovint animals morir. L’acabament de la vida era un element més que es veia i acceptava amb normalitat. No era un succés feliç, era trist i dolorós, però s’acceptava i no s’amagava.
També he viscut la mort de persones estimades en l’àmbit familiar. Els meus pares van morir a casa, a la masia. Ens vam poder acomiadar: tota la família podia estar a prop seu fins al darrer moment. I no només perquè fos a un poble. El mateix va passar amb la mare de la meva dona, en un pis de ciutat. Morir en un entorn conegut, acompanyat per persones estimades, aporta serenor. Fins i tot quan la consciència sembla absent, la presència dels altres es percep i ajuda a tranquil·litzar a sentir-se acompanyat en els darrers moments. En canvi, l’organització social actual, per suposats motius d’higiene i d’organització social, ens porta sovint a morir en hospitals, envoltats de professionals competents però desconeguts.
La mort a casa facilita als familiars l’elaboració del dol. Permet recordar, compartir i donar sentit als vincles viscuts. En aquest context, l’escola no pot restar al marge. Hauria d’ajudar a conviure amb la mort, a entendre-la com un element inseparable de la vida. No podem ser còmplices d’una cultura que promou l’oblit ràpid, que convida a “passar pàgina” com més aviat millor. Quan es produeix una mort dins la comunitat educativa, sovint s’activen mecanismes d’acompanyament. Però quan la pèrdua és més distant —un familiar, per exemple— no sempre hi ha protocols clars. Caldria sistematitzar aquest suport.
Acompanyar el dol no és només intervenir en situacions extremes, sinó integrar aquesta realitat en la vida educativa. També és fonamental acompanyar l’alumnat amb malalties greus o de llarga durada. L’escola ocupa un espai central en la seva vida, i la seva presència —encara que sigui a través d’aules hospitalàries o docents de referència— pot ajudar-los a afrontar la situació. Les malalties no s’han d’amagar. Cal fer costat a qui les pateix, sobretot quan el procés pot acabar amb la mort. Si l’escola és significativa en la vida d’un infant, també ho ha de ser en els moments finals. Criatures i adolescents necessiten sentir-se acompanyats, no trobar-se sols.
Hi ha, però, altres formes de dol sovint invisibilitzades. El dol migratori n’és un exemple clar. Recordo una alumna de catorze anys que plorava cada tarda durant el seu primer trimestre al nostre país. Un altre alumne reaccionava amb agressivitat i el seu comportament s’atribuïa, erròniament, a la seva cultura d’origen. En realitat, ambdós expressaven pèrdues profundes. La migració és un canvi que implica molts aspectes de la vida i de la persona; els amics i companys, els parents, l’ambient de la ciutat o del poble; els costums, el clima, la vida al carrer; el que en diem cultura, música, folklore, festes, celebracions populars, rutines familiars… Els adults prenen aquesta decisió amb uns motius; els infants i adolescents, en canvi, sovint no l’entenen.
Per continuar llegint clica el següent enllaç de “el diari de l’educació“