Va fugir de casa tot sol. Tenia 16 anys i va marxar d’Ucraïna quinze dies després que comencés la guerra. Els seus pares són metges i no poden sortir del país.
El Nazar Ulianchenko va aconseguir creuar la frontera amb Moldàvia i va arribar a la ciutat romanesa de Iasi. Va poder agafar un vol fins a Barcelona, sense gaire més que una motxilla i una targeta bancària.
Va arribar al març i el van portar a un centre d’acollida a Amposta, on va poder reprendre els estudis a l’institut. Ara fa batxillerat.
Allà ha fet amics, la majoria companys de classe. “Són molt bona gent”. Explica que sempre l’animen i l’ajuden. Diu que la cultura mediterrània li ha resultat molt nova i sorprenent. “Tothom és molt amigable, i això m’agrada molt”.
A l’institut, també ha creat un vincle amb els professors. El de català, el Miquel Àngel Llorenç, va decidir acollir-lo a casa amb la seva família fins que fos major d’edat.
Explica que al principi parlaven en anglès, però que el mateix Nazar els va demanar que parlessin en català. Primer, posaven etiquetes per tot arreu perquè anés familiaritzant-se amb les paraules.
Al cap de pocs mesos, el Nazar ja parlava català. Li agraden les llengües i, tot i que no sap què farà en el futur, no li importaria ser traductor.
Vol estudiar aquí per, després, tornar al seu país i poder aportar els seus coneixements. Explica que fer classe a Ucraïna ara mateix és missió impossible.
Truca cada dia als seus pares i, sovint, als amics que va deixar. Però moltes vegades no s’hi pot comunicar perquè no tenen electricitat.
També recorda els amics que ha perdut: “Alguns han mort a la guerra. D’altres, que no es van acostumar a aquesta situació, es van suïcidar”.
Ell se sent afortunat d’haver anat a parar a Catalunya, a Amposta i a casa del Miquel Àngel: “És la persona que ha canviat la meva vida totalment”.
