Sentit i fonament d’una educació emocional ben entesa.
Els mals resultats de les proves PISA han comportat una allau de controvèrsies i acusacions, i una de les que ha rebut ha estat l’educació emocional. En alguns contextos, s’ha dit que l’educació actual prioritza el benestar emocional per sobre de tot, que només volem que els infants siguin feliços i que el saber ja no compta. Això suposa un malentès i una simplificació que convé aclarir.
Malentesos sobre les emocions i l’educació emocional n’hi ha una pila. La majoria provenen del seu desconeixement i en gran mesura del fet que en aquests moments coexisteixin diverses educacions emocionals amb propòsits i plantejaments desencaminats, mancats del fonament i de les bases necessàries, que ocasionen el descrèdit de tota educació emocional i fan que es posin en un mateix sac tant les bones com les males praxis en aquest àmbit.
Per començar, una bona educació emocional no està en contra del coneixement, ni de la responsabilitat, l’autodisciplina, l’esforç amb sentit o qualsevol altre valor essencial per a la vida i l’aprenentatge. Si hi ha alguna educació emocional que relega, dificulta o impedeix el saber, que preconitza el plaer a qualsevol preu o una felicitat egòlatra, ni és educació ni és emocionalment sana. Com tampoc ho és cap educació que giri l’esquena a les dimensions socioemocionals, les menystingui o les malmeti.
L’educació emocional no sols no ha de suposar cap contraposició o disjuntiva davant del saber sinó que ha de contribuir-hi. Ha de ser una aliada del coneixement i l’aprenentatge, i tenim evidències empíriques que pot ser-ho. Informes internacionals d’educació emocional en diversos països corroboren que quan es fa tenint en compte una sèrie de requisits, com ara la formació i participació de tots els agents educatius implicats i la seva continuïtat en el temps -per citar-ne dos d’imprescindibles-, contribueix a incrementar els nivells de motivació, autocontrol i benestar de la ciutadania, i alhora millora l’aprenentatge i el rendiment acadèmic. En el context educatiu, disposem d’estudis que mostren l’efecte potenciador del benestar emocional sobre el rendiment acadèmic de l’alumnat, així com la influència beneficiosa de les competències emocionals com a factor de protecció davant del malestar docent, entre d’altres (Sánchez, M. Bresó, E. i Adelantado, M. 022. Inteligencia emocional en entornos educativos. Evidencias científicas. Publicacions UJI – Col·lecció “Psique” 26.)
L’educació emocional ha de ser un camí i un instrument al servei dels fins immanents i transcendents de l’educació. Ha d’apuntar al desenvolupament i a la construcció personal del subjecte, per un costat, i a la seva participació en la construcció, evolució i transformació social, per l’altre. La felicitat ben entesa, en un sentit etimològic i filosòfic, és justament això, convertir-se en una persona fecunda, que dona fruit, que cultiva la virtut i que la posa al servei d’una vida bona, tant per a si mateixa com per a l’entorn. És evident que el saber per sí sol no garanteix cap d’aquestes coses. Saber molt no és suficient perquè no implica saber fer un bon ús d’allò que se sap. El coneixement és una variable significativa de l’equació educativa però no és l’única. Cal aprendre a utilitzar-lo d’una manera intel·ligent i ètica, és a dir, a favor de les persones, d’una vida millor i d’una humanitat més humana, una fita inassolible del tot sense salut ni equilibri emocional.
Educar és tenir cura de les persones i la vida per tal que les persones es posin al servei de les persones i la vida. Aquesta és una pretensió inconcebible sense coneixements però també sense autoconeixement. És realment difícil que ens condueixi a bon port un saber que no vagi acompanyat d’emocions sanes, de connexió emocional humana, de competències socioemocionals, de consciència ecosocial. I aquí rau sovint un nou malentès. Quan parlem d’emocions, no ens estem referint a que tot ens hagi “d’emocionar”, a que haguem de provocar impactes emocionals per educar, a que l’empatia signifiqui tolerar qualsevol cosa i encara menys a promoure la disbauxa, la incontinència o l’exhibicionisme emocional. Quan parlem d’emocions, parlem de conèixer i atendre les necessitats vitals, el sentir intern de la persona i la salut emocional de tota la comunitat educativa, començant per docents i famílies, perquè la clau de la salut i la competència emocional d’infants i adolescents és la salut i la competència emocional de les seves persones adultes de referència.
Per continuar llegint, clica aquí
