El massís del Bessiberri
Els Pirineus no són internacionalment coneguts, però tanmateix les seves característiques alpines i la biodiversitat que alberga la transformen en un punt d’interès pels habitants propers a la Serralada.
Totes les valls Pirinenques tenen singularitats i la Vall de Boí no és menys. A banda de tenir l’únic parc nacional de Catalunya també presenta la major concentració de cims més elevats.
El massís del Bessiberri, (del basc “entre precipicis”) es un gran conegut pels amants de la muntanya. No n’hi ha per menys tenint en compte que presenta grans cims rodejats de valls penjades, hereves dels períodes glacials del passat. Es tracta d’una elevació de material granític situada dins el Pirineu axial que forma part del batòlit de la Maladeta. Tot plegat en un ambient plenament alpí que ens recorda més a les zones fredes del planeta que al clima temperat de la península ibèrica.
Les zones alpines d’aquest massís que presenten condicions climàtiques extremes, no són habitables per la gran majoria d’espècies (només les més ben adaptades són capaces de viure-hi). Cal baixar a les faldes d’aquest massís per trobar una major concentració de biodiversitat. Fagedes, pinedes, avetoses amb els corresponents estrats herbacis i arbustius. Poblacions d’isards, guineus, rosegadors, rapinyaires, amfibis, rèptils i un llarg etcètera. Totes elles tenen una funció i depenen les unes de les altres formant una extensa xarxa tròfica sensible a qualsevol canvi.
Atenent als canvis que es produeixen a les muntanyes Pirinenques, la vall de Boí i el massís del Bessiberri no s’eximeixen de l’afectació generada a conseqüència de l’escalfament global i el canvi climàtic. Un vell termòmetre per visibilitzar aquest canvi són les neus perpètues i les glaceres que són els vestigis de la última edat de gel; actualment són anecdòtics i molt reduïts a tot el Pirineu. Les glaceres Pirinenques les acostumem a trobar a les fondalades orientades al nord, situades a alçades superiors a 2600 metres. El Bessiberri sud, un dels cims que formen el massís, presenta quelcom únic Catalunya que està en risc de desaparèixer: una petita glacera rocallosa (principalment, gel barrejat i recobert de sediments) ubicada a la seva orientació nord-oest que es resguarda del sol gràcies a les elevades parets d’aquesta muntanya. Aquesta glacera es nodreix any rere any de les nevades de l’hivern i resisteix “com pot” a les elevades temperatures del llarg estiu. Aquesta massa de gel presentava una extensió de de 7 ha l’any 2010 sent gairebé anecdòtica actualment per culpa (en gran part) de l’augment de més d’1 °C els últims 50 anys.
Volem seguir pujant aquests cims tot observant-ne les genuïnitats. Avui que és el dia internacional de les muntanyes volem recordar la importància de treballar-hi perquè això sigui possible.
Les nostres companyes i companys de la Xarxa Pirineus Vius #XPV també fan homenatge a aquest dia tant especial per als qui estimem les nostres muntanyes:
El massís del Cap de Creus (Camp d’Aprenentatge d’Empúries)
El Cadí (Entorn d’Aprenentatge de Tuixent)
El Pedraforca (CdA de l’Alt Berguedà)
Serralada del Cadí (Entorn d’Aprenentatge de Tuixent)
El Canigó (Entorn d’Aprenentatge del Canigó)
Lo Montsent de Pallars (Eda Tremp)
Els Encantats (CdA Valls d’Àneu)
