Ai, Josep Maria…

Ai, Josep Maria, aquest matí ha estat un d’aquells matins. Al laboratori tenim infinitat de mescles fetes… que un bon dia s’acaben. I quan s’acaben, ja tremolem. Ja fa dies que l’indicador de Ph estava a les últimes. Els comptagotes gairebé buits. El pot del qual omplim els comptagotes, també. Sort de la “bíblia”, aquell llibre editat per tu i el teu equip fa dècades que explica fil per randa com fer tots els reactius que requereix la pràctica d’anàlisi d’aigües. Tenim la recepta…però abans falta fer la recerca arqueològica pels armaris del laboratori de tots el productes necessaris… caducats o no, en pols o en líquid… després de quatre anys encara ens costa trobar-los, camuflats entre tant i tant material, sembla que s’amaguin a propòsit quan més els necessites. I els que falten… a comprar-los. Aquest matí, per fi, he aconseguit tots els ingredients. Ai Josep Maria, que ja se que encara no puc cantar victòria. Mesuro, calculo proporcions, barrejo, agito… i al primer cop d’ull ja em dono compte que alguna cosa falla. En aquesta mescla hi falta intensitat… res a veure amb el líquid que teníem fins ara al comptagotes… i busco els tampons, i les solucions patró pels armaris, i començo a omplir tubs d’assaig i a etiquetar-los… i hi tiro les noves gotes… i… el que abans era blau ara és lila, i el que abans era groc ara és verd… és a dir, caos. I no em poso nerviosa, ja no: ara, quan em passa això, que és cada dos per tres, se’m dibuixa un somriure a la cara i parlo amb mi mateixa…  “ja ho sabia, Josep Maria, que malgrat jo tenir el llibre d’instruccions tu tens el secret que em duria a l’èxit”. Els teus secrets, Josep Maria, forjats a base d’anys i experiència, els que et feien l’alquimista més singular. Segurament tu em sabries dir si algun producte, malgrat que tingui més anys que Matusalem, encara es pot aprofitar, o si vas decidir que canviaves un reactiu per un altre, o potser les proporcions, o potser els patrons, o qui sap què… Fins ara aquests enigmes tenien solució. A l’igual que duies les claus del Camp d’Aprenentatge a la butxaca, també tenies la clau de tots aquests misteris. Quan s’obria la porta de l’oficina i treies el cap per saludar després de buidar els pluviòmetres, ja sabies que la pluja que et venia a continuació era la de preguntes. Preguntes sobre totes aquelles màquines que tu havies “tunejat” i sol tu sabies calibrar i fer funcionar, preguntes sobre totes aquelles pràctiques a les que era impossible seguir el fil fins que tu ens treies de la darrera estanteria del darrer armari aquell llibre d’on les havies dissenyat, o preguntes sobre tots aquells maleïts reactius que malgrat seguir el llibre d’instruccions no hi havia manera de plagiar, perquè la veritable recepta la duies tu al cap…al teu cap hi havia les respostes als misteris del perquè de tot plegat, aquí. Tenies les claus del Camp d’Aprenentatge perquè era casa teva, i sempre serà casa teva, encara que l’Isabel ens hagi tornat les teves claus. I avui m’he adonat que ja no podré desvelar cap més enigma, perquè t’has endut les solucions, allà on siguis ara. I també t’has endut tota la saviesa, inquietud i perseverança que durant anys han nodrit aquesta casa, la teva. I a partir d’ara, cada cop que ens toparem amb un nou secret… ja no serà tan divertit, més aviat serà un maldecap… i riurem pensant en quina seria la solució que ens donaries… i saps que aquí et trobarem a faltar, a pesar que et tenim per tot  arreu.

Moltes gràcies, Josep Maria.

1 comentari

  1. Isabel

    Moltes gràcies! És un article preciós! Reflecteix ben bé q ell va ser sempre l’ànima del Camp. I també q l’estimaveu.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

XHTML: Trieu una d'aquestes etiquetes <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>