Avui, 11 de desembre, es celebra el Dia Internacional de les Muntanyes, una iniciativa de les Nacions Unides per ressaltar la importància que tenen les muntanyes per a la vida, com a espai de biodiversitat i un dels punts principals proveïdors d’aigua del món. A més d’espai cultural de relació entre els éssers humans i la natura.
Des de l’Entorn d’Aprenentatge del Canigó ens unim a la commemoració del Dia Internacional de les Muntanyes compartint un text per posar en valor la nostra muntanya de referència: el Canigó.
El Canigó, muntanya i massís alhora, s’eleva majestuosament sol, a l’extrem oriental del Pirineu, essent principi i final de la cadena, amb un ull cap a la mediterrània i l’altre cap a la serralada. Des de la plana del Rosselló s’eleva com una talaia, com un mur infranquejable pels mariners, comerciants i viatgers que durant segles l’han contemplat i l’han considerat, erròniament, com la muntanya més alta dels Pirineus. I des de la serralada, essent l’extrem oriental de l’eix geològic Maladeta-Cadí, el punt culminant, la darrera pica, el lloc on aquesta inicia el descens lentament cap a la mar, bífidament, cap a les Corberes al nord i el Cap de Creus al sud.
En els seus boscos frondosos, en els llacs gèlids, en les penyes inaccessibles i en les valls conreades s’hi forjaren mites, llegendes, històries i rondalles, consagrant el Canigó com a muntanya sagrada. Assentament de devoció, lloc simbòlic, tot un poble s’hi reconeix i s’hi retroba en l’espai físic, tangible, d’on s’enlaira la seva identitat. Doncs és al seus peus i sota la seva presència impertèrrita que mil anys enrere els fonaments del poble català van emergir-hi, sentint-se nació i unint-se eternament a la muntanya.
El Canigó, muntanya on generacions han treballat, afaiçonant-la: llenyataires i miners, carboners, pagesos i pastors. Tots ells, des dels vilatges de les seves faldes, enfilaven les seves costes i l’explotaven per la seva supervivència deixant petjada en ella, des dels orris dels pastors, fins a les terrasses de pedra seca dels agricultors i les fargues on es fonia el ferro. Avui, vestigis d’un passat no tan llunyà però oblidat en les congestes del massís.
I avui, aquest immens castell d’aigua, refugi de biodiversitat amenaçat per l’afluència massiva d’humans que cerquen fer fotografies impactants o trepitjar-la veloçment a ritme de cronòmetre, brega per continuar essent un espai natural de primer ordre, un espai on en pocs quilòmetres es van succeint, un darrere l’altre, tots els estatges de vegetació: des del matollar i les alzines de les seves faldes, passant pels roures, castanyers, aurons i faigs en els seus contraforts i, ja veient la cima, els pins negres i avets que deixen pas als prats alpins. Tot compactat en una distància reduïda, que es pot recórrer en una sola caminada.
Des de l’Entorn d’Aprenentatge ens relacionem amb la nostra muntanya des de diferents visions. Més enllà de manllevar-ne el nom, el Canigó és la nostra constant: des de Prada, omnipresent, no només ens indica el sud i ens serveix de referència d’orientació, sinó que també ens evoca que fou l’escenari de resistència contra l’ocupant feixista.
Des d’una visió més lírica, a Sant Miquel de Cuixà i Sant Martí del Canigó, enduts pels versos verdaguerians, tan immensos com la mateixa muntanya, descobrim la seva flora i fauna, la seva geologia i la seva geografia, esdevenint la muntanya espai d’inspiració que ens interpel·la en la fràgil relació que nosaltres, efímers humans, mantenim amb tal monument natural. A Rià, damunt el seu turonet on descansen els vestigis de l’antic castell del Comte Guifré, la muntanya és el marc llegendari de la nostra identitat i, al mateix temps, objecte paisatgístic. I a Vilafranca, a les coves de Canaletes, restem petrificats davant la meravella de com les aigües del Canigó es transformen en concrecions sublims en entrar en contacte amb el substrat calcari del seu germà vell que és el massís del Madres.
Deixant enrere el Conflent, seguint la Tet, riu que s’alimenta de les aigües del vessant nord del massís, des del paratge de les Orgues d’Illa, sobresurt entre xemeneies de fades, recordant-nos que les restes erosionades de les seves arestes esdevenen paisatges macilents quilòmetres enllà.
I arribant a Perpinyà, des del cor de la vila, Francesc Aragó ens l’assenyala des de la llunyania, com el vèrtex majúscul que fou en la fascinant història de la mesura del meridià de París que establí la mesura del metre. I d’altra banda, des de la torre de l’homenatge del Palau dels Reis de Mallorca, se’ns presenta piramidal, marcant-nos les portes d’entrada al Pirineu, a la dreta per la vall de la Tet i a l’esquerra pel Vallespir.
L’evoquem també des de l’antic camp de Rivesaltes i a la platja d’Argelers, on durant els temps dolorosos de l’exili i els anys de plom la seva contemplació degué ésser l’únic confort pels mancats injustament de llibertat, com aquells mestres republicans que a la sorra d’Argelers varen aixecar una escola batejada amb el seu nom.
Aquests són alguns dels moments, espais i records que ens suggereix la muntanya, sempre sòlida i fixe en contraposició als temps inestables i líquids que ens ha tocat viure. Canigó, temple natural, muntanyes regalades, brollador d’aigua i de vida, tro del Pirineu, mai ens cansarem de contemplar-te.
Finalment us compartim dues coses: un pòster editat per l’antic Sindicat de Municipis per la Protecció i l’Endegament Racional del Canigó, el SIPARC que ens mostra la biodiversitat de la muntanya, tema del Dia Internacional de les Muntanyes d’enguany. I a sota del pòster, trobareu els enllaços d’altres Camps i Entorns d’Aprenentatge que ens presenten les seves muntanyes de referència. Gaudiu i estimeu les muntanyes!
Camp d’Aprenentatge Valls d’Àneu: Els Encantats
Camp d’Aprenentatge de la Vall de Boí: El massís del Bessiberri
Camp d’Aprenentatge d’Empúries: El massís de Cap de Creus
Entorn d’Aprenentatge de Tuixent: Serralada del Cadí
Camp d’Aprenentatge de l’Alt Berguedà: El Pedraforca
Entorn d’Aprenentatge de Tremp: Lo Montsent de Pallars
Camp d’Aprenentatge del Delta de l’Ebre: Mont Caro
