Francesca Davoli va néixer a Reggio Emilia, es va llicenciar en pedagogia a Bolonya, i des de fa uns anys, a la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya, ensenya als futurs mestres d’educació infantil tot el que ha après de la pedagogia italiana: des de Maria Montessori i Loris Malaguzzi fins a Carla Rinaldi i Battista Quinto Borghi. Parlo amb ella d’una etapa importantíssima: dels zero als sis anys. De com tractem els nens d’avui. I de què podem aprendre de com van ser tractats els nens d’ahir.
Montessori s’ha convertit en una moda?
Sí. La pedagogia Montessori va néixer per a nens de classe social baixa, i avui s’ha convertit en una escola privada i d’elit. La venen com si fos una pedagogia nova, quan té més de cent anys. La doctora Montessori va obrir una escola a Roma per a nens pobres, que estaven totalment desprotegits i que fins i tot tenien mancances d’alimentació. Se’ls considerava discapacitats, però ella va demostrar que el problema no era dels nens, sinó del seu entorn, que no els estimulava gens. Per això parla de l’ambiente preparato: el context escolar que afavoreix el desenvolupament dels nens.
Quins són els fonaments de Montessori?
Que l’infant sigui autònom. I per aconseguir-ho no se l’instrueix sinó que se l’acompanya. L’altra clau són les expectatives: l’adult ha de confiar que tots els nens, sense excepció, tenen la capacitat d’aprendre.
Als nens petits se’ls educa massa el cap i poc el cos?
Sí, el pedagog Malaguzzi al poema Però el cent existeix diu que els infants tenen cent llenguatges i que els adults els en robem noranta-nou. Deia que només es dona importància al llenguatge verbal, quan n’hi ha d’altres importantíssims: es poden comunicar manipulant, dibuixant, cantant, fent teatre, corrent… Però fem com si l’única forma de dir fos parlant.
L’altre dia pensava en el poder de la imaginació: m’ajuda a trobar solucions diferents i a inventar-me camins.
