Noemí Santiveri és professora del Departament de Pedagogia Aplicada de la UAB, des de fa trenta anys, però sobretot és mare de cinc criatures, ara ja joves, una de les quals amb una discapacitat i dues més acollides. I és portaveu de la Plataforma per una Escola Inclusiva, de la qual l’entrevistador també forma part. “Ens preocupa molt que s’estigui usant la paraula «inclusió» com a insult, això és injust i contraproduent”, comenta.

La Noemí va sempre de bòlit i és difícil trobar una estona per parlar amb ella amb pausa. Potser per això és el primer cop que l’entrevisto, o potser per la confiança, ja que fa més de vint anys que coincidim en aquest moviment iniciat el 2001 per un conjunt de famílies i entitats socials que des d’aleshores treballa per promoure la inclusió al sistema educatiu de Catalunya. La Noemí va entrar en un inici com a col·laboradora, i com a grup motor hi vam arribar tots dos un temps més tard.

En aquella primera dècada dels 2000 d’inclusió no en parlava pràcticament ningú, era un tema que no formava part del debat educatiu, si bé feia temps que es caminava en aquesta direcció amb resultats esperançadors. Quan se’n va començar a parlar als mitjans de comunicació, a partir de la segona dècada dels 2000, inclusió era un concepte que s’associava a una societat que avançava en drets i oportunitats per a tothom. Ara, en canvi, sembla que molts educadors l’associïn a malson, i per això és pertinent parlar-ne amb la Noemí.

El que segueix, doncs, no és ben bé una entrevista, sinó més aviat una conversa.

 

Com veus l’evolució de la inclusió a l’escola en aquests 25 anys que fa de la creació de la Plataforma per una Escola Inclusiva?

La Plataforma va néixer el 2001, en un context molt diferent de l’actual. Aleshores, la majoria d’infants amb discapacitat o necessitats educatives especials estaven fora del sistema educatiu ordinari, en centres d’educació especial segregats, i encara uns anys enrere alguns estaven directament sense escolaritzar. El que hem aconseguit en aquests 25 anys és un canvi de paradigma enorme: hem passat d’un model d’exclusió i segregació a un model que, almenys sobre el paper, reconeix el dret de tots els infants a estudiar junts. Això és un avanç civil importantíssim.

Però és cert que el camí ha estat llarg i que encara queda molt per fer. Hem aconseguit que la inclusió sigui una paraula present al debat públic, que els decrets i les lleis la incorporin, que hi hagi més recursos que mai… Però també hem vist com, en els últims anys, s’ha generat una certa fatiga, una desconfiança, i fins i tot una estigmatització de la idea d’inclusió.

I el conflicte entre docents i Departament?

Entenem perfectament la frustració dels mestres i reconeixem que hi ha condicions laborals que cal millorar: les ràtios, els salaris, la càrrega burocràtica, la falta de temps per preparar classes, la sensació de no poder atendre tothom com es mereix. Tot això és real i legítim. El que no compartim és que la solució passi per qüestionar el dret a l’educació inclusiva. Ens preocupa molt que s’estigui usant la paraula «inclusió» com a insult. L’estem veient associada al concepte d’»estafa», «engany», «col·lapse»… I això és injust i contraproduent. La inclusió no és el problema, és la solució a una escola que durant dècades va excloure molts infants, que els va enviar a lluny de casa seva, que els va tractar com a menys, que els va negar amistats, aprenentatges i futur. Ara bé, torno a dir que hi ha dificultats reals, i per això cal analitzar-les seriosament en comptes de criminalitzar un principi que, de fet, és un dret reconegut internacionalment.

També penso que el conflicte actual entre docents i administració s’ha polititzat en excés. Hi ha interessos que aprofiten la legitimitat de les reivindicacions laborals per atacar un model educatiu que, en el fons, els incomoda perquè els obliga a canviar, a formar-se, a deixar enrere pràctiques del segle passat. I això no és just per als mestres que realment pateixen sobrecàrrega, ni per a les famílies que veuen com el seu fill es converteix en l’argument d’una batalla que no és la seva.

Hi ha qui aprofita la legitimitat de les reivindicacions laborals per atacar un model educatiu que, en el fons, l’incomoda perquè l’obliga a canviar.

Entens que en els acords entre els sindicats i el Departament es parli de “recursos per la inclusiva”?

Això demostra que encara molta gent associa inclusió exclusivament amb discapacitat. I la inclusió passa, sobretot, per les mesures de suport universals. En un sistema inclusiu qualsevol recurs és un “recurs per la inclusiva”, perquè una escola que atén la diversitat és una escola millor per a tothom, no només per a qui té una diagnosi. Un professorat amb menys alumnes per aula, i amb més temps per preparar classes, espais adaptats, materials diversificats, metodologies flexibles… Tot això beneficia l’alumnat amb discapacitat, però també el que té dificultats d’aprenentatge, el que parla una altra llengua a casa, el que pateix bullying, el que aprèn més ràpidament i s’avorreix, el que necessita moure’s per pensar. Quan parlem de “recursos per a la inclusiva” estem fent una reducció perillosa. Estem dient que la inclusió és un afegit, una càrrega, quelcom que només afecta uns pocs. I això és exactament el contrari del que defensem. La inclusió és el fonament d’una escola de qualitat, no un annex.

Si vols continuar llegint l’article de “El diari de l’educació”, clica el següent enllaç.