De vegades la dislèxia es veu com un error, com si llegir de manera diferent fos una incapacitat. Aquesta visió destaca la importància d’enfocar-se a la rapidesa en comptes de la comprensió. Una ensopegada es veu com un fracàs -omissions, inversions, substitucions- i afecta negativament la manera com una persona es veu a si mateixa com a lectora. S’invisibilitza la complexitat del procés cognitiu i les diverses maneres en què el cervell pot construir un significat. I si els millors lectors no són sempre els que llegeixen més ràpid, sinó els que van aprendre a llegir malgrat les dificultats? Potser hem barrejat la rapidesa amb la intel·ligència i aquesta “lentitud” que intentem canviar, és en realitat una manera més profunda d’entendre el món.

La dislèxia acostuma a associar-se amb dificultat per llegir, com una història de limitacions: frases que confonen i lletres que es mouen. La creença que existeix de les persones amb dislèxia és que mostren una lectura lenta, pobra fluïdesa, errors freqüents com a substitucions de lletres, omissions, inversions i dificultats en l’ortografia i comprensió lectora.

 

Tot i això, aprendre a llegir amb dislèxia no és automàtic. Requereix un entrenament de paciència, creativitat i resistència. Cada paraula conquerida representa una victòria, cosa que demostra que la lectura pot ser apresa per altres camins.

La dislèxia no és sinònim d’incapacitat sinó d’una organització diferent del processament fonològic i l’automatització lectora. Així, erròniament, la narrativa moltes vegades se centra en la carència i invisibilitza les múltiples formes en què el cervell pot processar el llenguatge escrit. Quan ho comprenem, l’error deixa de ser un fracàs i es transforma en una part essencial del procés cognitiu que requereix suports específics i temps diferenciats.

Al camp psicopedagògic, la dislèxia és un trastorn de l’aprenentatge que afecta específicament la lectoescriptura, la codificació i descodificació de la informació. Tot i això, no afecta el nivell d’intel·ligència general de la persona. Molts dislèxics aprenen a llegir amb dificultat, descobreixen la lectura des de l’emoció. No llegeixen ràpid, però sí amb profunditat. Les lletres no les memoritzen, ells interpreten sentits. És un procés lent, però valent; on les lletres que abans van ser murs es transformen en ponts.

Des de la mirada de l’educació inclusiva, es pretenen desmuntar prejudicis a les pràctiques escolars i qüestionar l’associació entre rendiment lector i capacitat intel·lectual. Quan el context escolar etiqueta, limita; però quan comprèn, intensifica. La diferència no rau en l’estudiant sinó en la mirada que l’acompanya.

 

Si vols continuar llegint aquest article, clica en aquest enllaç.