De les darreres novetats publicades per l’editorial Kalandraka volem destacar tres àlbums que a primer cop d’ull poden semblar molt diferents, però si en fem una lectura atenta veurem que formen una unitat.
Són “p de papa” d’Isabel Martins i Bernardo Carvalho, “L’Amèlia vol un gos” de Tim Bowley i André Neves, i “Ara no, Bernat” de David McKee.
De la seva lectura conjunta, en l’ordre que els hem enumerat, podem en extreure un retrat dels diferents graus de l’atenció que els adults prestem als infants. Des de la complicitat fins la incomunicació passant per estats intermedis.
“P de papa” ens mostra les relacions de complicitat que es poden establir entre els infants i els adults a través d’unes il•lustracions que s’enllacen perfectament amb el text explica el joc d’afectes i afinitats que hi ha entre un pare amb el seu fill. Un pare que es converteix en abric, avió, tractor, despertador, grua… fins a tornar-se PETITET! al final, un petitet realçat amb un signe d’admiració que ajuda a estrènyer encara més els llaços entre el fill i el pare.
“L’Amèlia vol un gos” és una divertida història sobre el murris que poden ser els nens i la poca atenció que els adults els presten davant assumptes aparentment banals. Aquest relat d’estructura acumulativa explica com l’Amèlia, que vol una mascota davant la indiferència del pare, elabora tota una estratègia per aconseguir-la. L’Amèlia usa la poca atenció que els adults sovint parem als nostres fills per treure’n un benefici.
El darrer, “Ara no, Bernat”, és una obra on l’autor de L’Elmer, David McKee fa un toc d’atenció als adults, sempre tan ocupats en les seves coses que no atenen les necessitats no només materials –com a l’Amèlia-, sinó afectives dels fills. En una història absurda un monstre arriba a una casa per ocupar el lloc del fill sense que els pares se n’adonin, fins al punt que ignoren el monstre tal i com feien amb el fill. Un relat incòmode que fa reflexionar sobre la incomunicació.
