Propostes i materials per abordar a l’aula la problemàtica de la violència estètica i els cànons de bellesa.
Les ventafocs que romperen les sabates, és títol del projecte amb el qual Maria Isabel Uribe reverteix el mite de la princesa salvada de la dolenta madrastra. La història que ens conta l’artista té a veure amb els reptes que es plantegen avui a les dones corrents, aquelles que no duen sabates de tacó ni cedeixen a la tirania de la bellesa, les que trien els seus camins i, malgrat les dificultats, trepitgen amb força. Aquelles, per exemple, que no creuen els somnis irreals que ens venen les revistes del cor. Més bé, Uribe cerca “desemmascarar el dolor visible i invisible de la nostra memòria corporal utilitzant l’art com a eina comuna on se’n van reflectint amb les diferents peces l’agonia de com un acte tan simple es pot convertir en el més difícil, caminar sense trepitjar fons.
Al repertori d’Uribe hi trobem tota classe d’obres —escultures, vídeos, performances, collages d’objectes, etc.—amb les quals aixeca un discurs fonamentat damunt els aspectes tòpics de la vida domèstica i de la condició femenina; sobre les contradiccions que amaguen les creences populars, o la subtil manipulació que ens arriba amb les consignes del poder, dels medis i la publicitat. Com és lògic, tota la seva producció artística té com a rerefons constant una visió feminista i irònica sobre els rols que pesen sobre les dones d’avui i, per extensió, la dificultat de ser dona i mare, treballadora… o artista”.
El cos de les dones sembla ser un cos incomplet, imperfecte, que cal modificar fins a l’infinit per tal de crear-ne un millor, alineat amb els imperatius de bellesa contemporanis. Dietes, operacions, retoc fotogràfic, tot val per tal de crear una imatge vàlida per a ser mostrada. Els trastorns de la conducta alimentària, com l’anorèxia i la bulímia, són temes que poden ser abordats a l’aula mitjançant l’art contemporani.
Violència estètica i imposició de l’ideal de la bellesa
La Direcció General de Joventut de el Govern de Canàries ha editat la guia didàctica Violència estètica i imposició de l’ideal de la bellesa, elaborada per la periodista i cineasta, investigadora i experta en gènere Nadia Martín.
A l’informe de la UNESCO (2019) es constata que l’aparença física és la principal causa d’assetjament escolar i com la pateixen amb més pressió les nenes i els que no encaixen en els mandats de gènere i no s’ajusten als estereotips de masculinitat i feminitat.
Fullet, adreçat a adolescents i joves, sobre la imatge corporal, la bellesa, l’agressió que poden suposar les operacions d’estètica, la moda, l’alimentació i les dietes, i la influència que es té en companyes o companys, realitzat pel Servei de Salut Pública de l’Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet.
Aquest fullet a més de la preocupació pel malestar de molts nois i noies relacionat amb el seu cos i dels trastorns de la conducta alimentària en particular, incideix en com moltes empreses potencien la seva baixa autoestima, es nodreixen potenciant una alimentació que és tot menys sana, o de com s’exclou qui té un cos que no acompleix els estàndards que s’han definit en un estudi de disseny.
El material pretén donar a conèixer estratègies que fan servir cert tipus de negocis que atempten contra la salut física i psíquica, i vol fomentar una actitud crítica en el jovent perquè no només cerqui el seu benestar –mitjançant una alimentació i un pes saludable– sinó prengui una actitud crítica i activa en contra d’allò que agredeix la salut social. A més de cercar canvis individuals, promou una actitud proactiva en relacions de parella i socials, i davant certes empreses.
Violència estètica i grassofòbia
Informacions i recull de recursos elaborats per la Cooperativa NUS
El problema no són els nostros cosos: és el sistema
És important tenir una perspectiva crítica i intentar desmuntar alguns mites al voltant de l’estètica i la grassofòbia. Posem un exemple de com poder plantejar-nos certs estereotips:
Què s’amaga sota la creença popular “És important que els nostres infants no estiguin grassos”?
Sota el discurs de la salut es validen estereotips i grassofòbia. Estar gras/a no vol dir no estar sa, igual que estar prim/a no vol dir estar-ho. Si ens interessem tant per la salut de les persones grasses, per què no ens interessem també per la seva salut mental? La seva salut física pot estar perfecta i, en canvi, els comentaris grassofòbics, afecten l’autoestima i reforcen les violències que pateixen cada dia per viure a un món grassofòbic.
Enrique Gervilla Castillo
Un problema actual, propio de la sociedad de consumo, es el culto al cuerpo y a su valor estético. La obsesión por el cuerpo perfecto ha conducido, especialmente a grupos de jóvenes, a una tiranía de la belleza. Ello dificulta en unos casos, e impide en otros, la coexistencia de otros valores de mayor urgencia y necesidad en la formación humana, alterando, así, el orden vivencial de la jerarquía axiológica según la fuerza y la altura Tal situación, demanda una respuesta desde la educación, por cuanto ésta, no sólo pretende incorporar valores a la existencia personal, sino una incorporación acorde con el desarrollo integral y armónico del ser humano en cuanto humano. Para ello, es necesario persuadir, convencer y no vencer -mediante la reflexión crítica.
Els cossos de les dones són una de les principals representacions sobre les quals la publicitat exerceix i explota la seva
capacitat persuasiva. A causa d’utilitzar-los en excés, i a la saturació visual a què estan sotmesos per part dels mitjans,
els cossos de les dones han esdevingut objectes que es poden alliçonar i emmotllar a una correcta actitud i aspecte
que té com a objectiu final gratificar la mirada masculina, que és la que impera en la nostra cultura.
Per aconseguir les finalitats de venda i consum, la publicitat és capaç d’exercir un desplegament de retòriques i
funcions associatives que posen en joc els valors de la nostra societat. Una de les tendències més prolífiques en les
campanyes publicitàries és la d’associar els imperatius estètics amb l’aspecte saludable o la salut de les dones. Fins a
quin punt, doncs, els cossos de les dones coincideixen amb un aspecte saludable o no? Fins a quin punt circulen amb
tota llibertat i autonomia de decisió?, o fins a quin punt es troben sotmesos a la tirania del model estètic? Aquestes
competències, que van des de l’estètica a allò saludable, es tracten de la mateixa manera quan es parla dels cossos dels
homes?
