El neuròleg diu que «estem fabricant una societat dèbil que no es para d’autoobservar, que es queixa i es considera víctima i desvalguda»

 

Quan fa cinc anys vaig anar a la clínica del neuròleg Joaquim Jubert (1938), va desplegar un metre i em va preguntar quants anys tenia: “Trenta”. Amb les tisores va assenyalar el número: “¿Veus el tros viscut? Del zero al trenta ja el pots llençar. ¿Fins quan penses viure?” Vaig dir el primer número que em va passar pel cap: “Fins als setanta”. Va retallar la cinta i em va mirar fixament: “¿Dels quaranta anys que et queden, què coi en vols fer? Posa’t el metre a la cartera, i cada any talla’n un centímetre. El meu metre ja no el duc perquè l’he acabat: em vaig fixar que viuria fins als vuitanta-dos i en tinc vuitanta-tres, per tant, ja estic mort. Si vols ser lliure, actua com si ja fossis morta. I mentre encara hi siguis evita el patiment inútil. Posa’t a l’altre cantó i digues: com que tant si pateixo com si no em moriré igualment, no cal que pateixi.”

De l’altre cop que ens vam trobar a avui, han passat cinc anys volant. 

I no és veritat, perquè han passat minut a minut, dia a dia. Però com que tenim un gran mecanisme de defensa, que és l’oblit, ens fa l’efecte que els anys passen volant.

Durant aquest temps, m’ha fet la sensació que cada cop hi ha més persones grans, de cinquanta, seixanta anys, que diuen que els han diagnosticat autisme, ¿per què passa?

Perquè vivim en la cultura de les etiquetes: es diagnostiquen ansietats, depressions, TDHs i trastorns de l’espectre autista a tort i a dret. Si em dius que una persona de cinquanta anys li han dit que té autisme, és que qui li ha dit no té ni punyetera idea de què és. Perquè no és una malaltia que t’apareix de sobte, és un trastorn que implica néixer amb dificultats serioses per la parla, rebutjant qualsevol contacte amb ningú i tenint reaccions violentes davant qualsevol canvi de rutina.

Ara es parla molt de la salut mental. ¿Què en penses?

Que la personalitat neuròtica del nostre temps és anar al metge. Fins al punt que s’han capgirat els papers: ja no és el metge qui diagnostica el pacient, sinó que és el pacient qui diu al metge “tinc depressió”, i el metge, en comptes de passar-se tres quarts d’hora interrogant-lo, li recepta l’antidepressiu. Quan una cosa és la depressió, que és una malaltia endògena molt rara, i l’altra, la tristesa: si se’t mor un fill, tens un dol, no una depressió. Però és massa fàcil sortir del metge amb un antidepressiu.

Però prou que hi ha gent que se sent al pou, que no pot sostenir la seva vida, ¿no?

Sí, es queixen, diuen que tenen ansietat, que no poden més. Però quan els interrogues, els dius: “¿Li costa respirar fondo? ¿Respira molt superficial? ¿Se li enrampen les mans? ¿Té la sensació immediata de morir?”. “No, però sento ansietat”, i no els treus d’aquí.

¿Aleshores què els passa?

Que estan insatisfets amb la vida que porten, que se senten desorientats, impotents o sobrepassats.

Per continuar llegint l’article, clica el següent enllaç.