A la Comunitat Autònoma del País Basc, Lasa – Zulueta i Jorquera – Cuevas ( 2009 ) van elaborar un informe (Informe OSTEBA sobre avaluació de la situació assistencial i recomanacions terapèutiques en el TDA-H) en què van exposar, entre d’altres, dades referents a:
- El fet que en Salut Mental només es confirmava el diagnòstic de TDAH en un 24 % dels casos que consultaven o eren derivats per sospita d’aquest trastorn.
- La prescripció de metilfenidat (medicament psicoestimulant utilitzat per al tractament del TDAH) en la Comunitat Autònoma del País Basc CAPV es va multiplicar per divuit en només sis anys, de 2001 a 2007.
- La demanda d’atenció que genera aquest trastorn a la xarxa pública sanitària de la Comunitat Autònoma del País Basc (Osakidetza): La preocupació social i sospita diagnòstica pel TDA-H s’ha estès desproporcionadament més enllà de la seva incidència real, el que ha generat un problema assistencial pel col·lapse de consultes en diferents serveis d’atenció infantil i juvenil.
- Les diferents opinions i interessos (socials, econòmics i professionals) dels que està sent objecte aquest trastorn no contribueixen a l’objectivitat necessària per aclarir les causes reals, factors determinants i formes correctes i efectives d’abordar, el que ha generat certa confusió i descrèdit entre la comunitat mèdica – científica i la població general en Pel que fa a la credibilitat del relatiu al TDA-H.
Pot ser que el sobrediagnòstic i la sobremedicalització als quals se sol fer referència habitualment en els debats sobre el TDAH siguin fets que haurien de fer-nos reflexionar com a persones, com a pares, com a societat i com a professionals de l’educació , de la medicina o de la salut mental.
Ha de prevaler la premissa d’atenció personalitzada als nens que presenten TDAH mitjançant tècniques psicològiques i intervencions familiars i socials. Només així es podrà garantir la no cronificació ni medicalització innecessària de patrons de comportament infantil que en molts casos poden abordar amb èxit amb intervencions molt menys complicades i nocives.
« La il·lusió que els problemes de conducta dels nens poden curar-se amb fàrmacs ens evita que, com a societat, tractem de buscar solucions més complexes, que serien necessàries. Els fàrmacs treuen a tots ( polítics, científics, mestres, pares) de la dificultat. A tots, excepte als nens ». ( Sroufre, 2012 )
Podeu trobar un resum d’aquest estudi a: Infac, VOLUMEN 21 • Nº 5 • 2013 INFORMACIÓN FARMACOTERAPÉUTICA DE LA COMARCA: TRASTORNO POR DÉFICIT DE ATENCIÓN CON HIPERACTIVIDAD (TDAH): ¿INFRA O SOBREDIAGNOSTICADO? ¿INFRA O SOBREMEDICALIZADO? UNA REFLEXIÓN
