Mor el company Francesc Ramon i Marí

Ahir, 14 de setembre, va morir el nostre company Francesc (Paco) Ramon i Marí a causa de la malaltia que patia des de feia més d’un any.

Paco Ramon a néixer a Eivissa l’any 1939; va estudiar al Seminari d’Eivissa i a l’Alliance Française. L’any 1959 obté el títol de mestre (Escola Normal de Palma), l’any a 1978, el de mestre de català (Universitat de Barcelona) i 1998 el de llicenciat en psicopedagogia (Universitat Autònoma de Barcelona). Actualment viu a Santa Margarida de Montbui, a l’Anoia.

Inicia la seva activitat com a mestre l’any 1960 a Eivissa; del 1965 al 1984 fa de mestre a l’escola rural de Santa Margarida de Montbui. Innovador en el seu moment, aplica metodologies didàctiques i continguts que posteriorment han estat bandera de la reforma educativa: l’educació en valors, l’atenció a la diversitat, l’escola participativa, l’obertura a la comunitat, etc.

Va ser el referent de moltes promocions d’alumnes, a qui va oferir una sòlida formació integral, amb la inclusió de matèries com la música i l’idioma estranger. Entenent que la seva responsabilitat sobre l’educació transcendia l’aula, va impulsar el Grup d’Esplai de Montbui, on els nens i les nenes podien rebre formació en el lleure i els joves del poble exercien el valor de la cooperació ajudant en una tasca d’indubtable interès social.

Mestre dins i fora de l’escola, va copsar la necessitat de fomentar la identitat com a poble en uns moments que el món rural estava absolutament infravalorat. En aquest sentit, destaquen l’impuls que va donar a la creació de l’Associació de veïns “La Margarida” i la seva participació en les activitats del centre cultural i el Patronat de l’ermita de la Tossa.

Es va implicar molt activament en la promoció d’activitats de caire artístic i cultural, amb els alumnes de l’escola (caramelles, teatre escolar, etc.) i amb el jovent (grup de teatre, explicació de rondalles, etc.). L’any 1986 l’Ajuntament va batejar el carrer de les escoles amb el seu nom, en reconeixement a la seva qualitat humana i al seu entusiasme.

Va ser l’impulsor, també, de l’associació professional per a la renovació pedagògica Grup de Mestres de l’Anoia, creada l’any 1980. Des del 1984 és director del centre de recursos pedagògics de l’Anoia, servei educatiu del Departament d’Educació que dóna suport a l’activitat pedagògica dels centres i a la tasca docent de mestres i professors. En aquest servei ha actuat com a catalitzador d’energies i voluntats i ha fet possible, en col·laboració amb organismes municipals, universitats, entitats i el Grup de Mestres de l’Anoia, la realització un gran ventall d’activitats entre les que destaquen la publicació de diversos materials pedagògics per conèixer el medi local i comarcal: Aula de Natura Urbana, Aula de Natura de Miralles, Itineraris per Igualada, El Castell de la Pobla, etc.

Ha participat en moltes activitats pedagògiques innovadores, com ara les Jornades de Matemàtica Lúdica Anoia 2mil i les Jornades d’Educació Visual i Plàstica Anoia 2mil2 (podeu visitar els seus llocs WEB a www.educanoia.net, apartat del CRP de l’Anoia), que han aconseguit engrescar quasi tots els centres educatius de la comarca.

Va ser membre de l’ACAPS (Associació Catalana d’Amics del Poble Sahrauí) i ha col·laborat en les colònies d’estiu que acullen cada any més de 800 infants sahrauís refugiats a la zona de Tindouf, que s’allotgen amb famílies de 180 municipis de Catalunya. També ha col·laborat en l’organització de campanyes de recollida d’aliments destinats a les famílies refugiades.
Premi Catalunya Educació 2003 i Premi Òmnium Cultural Anoia 2014

L’any 2003 li va ser concedir el Premi Catalunya Educació en què es valorava explícitament la trajectòria professional  de Paco Ramon i l’atorgament de prestigi al món educatiu de la seva tasca.

El 9 de setembre de 2014, Òmnium Cultural Anoia va atorgar-li el Premi al Compromís Cultural, amb la voluntat de destacar la trajectòria d’un mestre d’escola. Heus aquí el vídeo testimonial fet a propòsit d’aquest esdeveniment:

A continuació reproduïm l’entrevista de l’espai Línies Mestres, de reporteducació.

	13/10/2003. PACO RAMON MARÍ. Mestre i Psicopedagog. Director del Centre de Recursos Pedagògics de l’Anoia. Premi Catalunya d’Educació 2003. «La societat canvia a una velocitat exponencial. L’escola té un ritme més lent, encara que més natural. El centre de recursos hauria d’intermediar per tal d’atenuar desfasaments massa pronunciats» Un record dels seus temps d’escola? – Com a alumne, encara ric ara quan hi penso…! En el curs de preparatòria, a Eivisssa, teníem un mestre aficionat a l’astronomia que s’entestava a fer entendre a canalla de nou anys els números astronòmics amb conceptes tan poc significatius com quinquillones.I ja com a mestre, a Santa Margarida de Montbuí (Anoia), tinc molt present l’hora de lectura. Als anys seixanta no teníem altra calefacció que una estufa de llenya i a l’hora d’entrar al matí, la sala de classe estava sovint vora els zero graus. Llavors tots els nens (escuela de niños) tenien el seu llibre de lectura reservat i amb el punt de llibre. L’agafaven del prestatge i en cercles concèntrics, els petits al davant, llegien durant una hora, que era més o menys el que tardava la classe en escalfar-se. Era realment un moment màgic.Quin personatge del món de l’educació l’ha influït més? -Sóc bastant eclèctic, però si n’haig de citar un, crec que en Jean Piaget.Citi’ns ara, un personatge històric pel que senti una especial predilecció. – Sor Juana Inés de la Cruz. Fa tres-cents cinquanta anys va ser una pionera en la lluita pels drets de la dona a més de ser una gran poetessa.Un encert de l’educació actual? – Haver allargat l’escolaritat obligatòria fins els setze anys.. … I una mancança? – No allargar-la fins als divuit. No haver-hi plans sistemàtics d’acollida dels nou vinguts.Quin ha de ser l’element més irrenunciable a qualsevol escola? – L’educació en la llibertat i la responsabilitat. Crec que d’aquests se’n deriven tots els altres.Considera certa l’opinió que, en conjunt, moltes famílies han desertat de la responsabilitat en l’educació dels seus fills? – Jo no diria que han desertat. Ja fa un temps , especialment a partir de la incorporació de la majoria de dones al món laboral, ( jo crec que sempre han treballat, i molt ), els rols de l’educació dels fills han decantat molt la responsabilitat sobre l’escola. Això no és bo. Si bé escola i família han d’educar de manera coordinada i en l’educació de les persones hi han de participar molts agents socials, la família no pot abdicar de la seva primera responsabilitat. Què es pot fer amb aquell alumnat que no supera l’escolarització obligatòria amb èxit? – L’èxit sol ser una qüestió de superació de llistons. Cal intentar que tots els alumnes superin els seus propis llistons. Per tant, com que tots som diferents caldrà posar llistons per a les diferents mides, ja que és molt important que tots tinguem èxit. Quina opinió li mereix la tasca dels centres de recursos pedagògics? – Els centres de recursos haurien de tenir la sensibilitat per detectar quines són avui les diferents maneres de donar una resposta interessant a les demandes que el professorat i les escoles plantegen. La societat canvia a una velocitat exponencial. L’escola té un ritme més lent, encara que més natural. El centre de recursos hauria d’intermediar per tal d’atenuar desfasaments massa pronunciats. Quin paper han de jugar les tecnologies de la informació a l’escola? – En un món on les tecnologies de la informació i comunicació juguen un paper primordial, s’entén que aquestes han de ser considerades a l’escola tal i com es mereixen. A l’escola d’avui no han de ser tractades com una matèria més sinó que han d’imbricar, com a eix necessari i irrenunciable, tot el processos d’aprenentatge i de relació amb les famílies i la societat. Com es pot fer possible el concepte “L’educació al llarg de la vida”? – Aquest concepte està relacionat amb el d’èxit o fracàs. Molts alumnes ” fracassen ” als setze i tenen èxit als trenta. Crec que l’èxit principal de l’educació rau en fer conscients els alumnes de que l’educació és com l’aigua, que la necessitem durant tota la vida. Que és un tresor particular que cada persona va acumulant al llarg dels anys. Potser és difícil inculcar això, però no hi podem renunciar perquè és el més gran dels nostres èxits com educadors. D’altra banda, i tornant al quid de la pregunta, caldrà que la societat ajusti models per tal de que el concepte pugui ser possible. Models laborals, models de temps-espai, en resum, models de més qualitat. Considera que els mitjans de comunicació, especialment la televisió, col·laboren en l’educació general de la població? – En general, tots els mitjans intervenen en el que considerem educació no formal, amb més o menys incidència. Pel que fa a la televisió, tot i que trobem bons programes, és notori que cada vegada abunden més els que podríem dir ” per a una educació positivament negativa “. Què és més important preparar els alumnes pel futur o preparar el futur per als alumnes? – Les dues coses són igual d’importants. Com a mestres ens pertoca més la primera part de la pregunta; com a pares o ciutadans ens hem d’involucrar per tal de que es faci possible la segona part. Un llibre? – El Quijote i els poemes de Miguel Hernández. Una cançó? – M’agrada molt la música i n’escolto sovint : Hendel i Mozart i, en general, tot el barroc. De cançons, algunes queden al llarg del temps : ” Blowing in the wind ” de Bob Dylan i ” Imagine ” de John Lennon i de, The Beatles, pràcticament tot. Però quan canto, que també és sovint, canto havaneres. Una pel·lícula? – El gran dictador (1940), de Charles Chaplin; Ciutadà Kane (1941) d’Orson Welles; La puerta de las lilas (1957) de René Clair; Novecento (1976) de Bernardo Bertolucci…; De les més actuals: Hable con ella (2002) de Pedro Almodovar. Un paisatge? – Tiro cap a casa, no puc ser pas neutral: una posta de Sol des del ” Cafè del Mar ” a Eivissa. Un desig per a l’escola del futur? – Que mestres i alumnes estrenin cada dia una il·lusió. Estimat Paco, descansa en Pau.