Quina és la porta d’entrada dels neuromites al sistema educatiu? On s’expliquen i es validen teories pseudocientífiques que els docents donen com a bones?
Els neuromites estan àmpliament extesos als llibres de text, als cursos de formació, als màsters de professorat, als estudis de magisteri, psicologia i de Ciències de l’Educació, a les oposicions… Han anat proliferant i escampant-se entre els diferents professionals de l’educació i a dia d’avui s’han convertit en un problema de primera magnitud. “La influència d’aquests mites a l’aula és problemàtica perquè malgasta diners, temps i esforços, que es podrien gastar millor en el desenvolupament de pràctiques basades en l’evidència”. (Sylvan and Christodoulou, 2010; Pasquinelli, 2012). I també per la desconfiança i el despretigi social, i acadèmic, que generen cap als estudis relacionats amb l’educació i cap als seus professionals.
Falla la supervisió?
Ja l’any 2017 el Ministeri d’Educació estava treballant en un “Plan de Neurociencia en Educación”.
“(…) los responsables de formar a profesionales de la educación, de la psicología, que estarán luego implicados en contextos escolares, son cada vez más conscientes de esta responsabilidad. “Ya en muchas universidades, desde el primer cuatrimestre del primer curso de grado se les acerca a las mejores evidencias científicas, a las mejores revistas de impacto en neurociencia, psicología, neurología, ciencias del aprendizaje… para formarles según lo que está publicándose en la comunidad científica internacional y ser capaces de detectar neuromitos. Si conocen muy bien las evidencias en ciencias de la educación, así como las investigaciones en neurociencia, no harán traspasos equivocados de lo que nos descubre la neurociencia al terreno de la educación”. (Sandra Racionero, dins l’article Cómo trasladar la ciencia a las aulas (y evitar los neuromitos, El Diario de la Educación)
Lluny de resoldre’s, el problema de l’expansió de neuromites en el nostre sistema educatiu ha anat a més. Aquest fet ens fa preguntar-nos si hi ha algú que supervisi els continguts que es difonen a les facultats d’Educació, Psicologia, als màsters i les formacions del professorat, etc. i que vetlli per la qualitat i el rigor dels coneixements que s’hi imparteixen.
A qui correspon aturar i corregir l’expansió i la reproducció de la pseudociència en l’àmbit educatiu?
S’usa el terme neuromites per referir-se a falses creences o males interpretacions respecte als fets neurocientífics. Abunden en l’educació, i són falses creences anomenades neuromites per la seva manca de suport empíric i l’ús de conceptes pseudocientífics. Molts d’aquests mites es basen en distorsions, extrapolacions i malinterpretacions de descobriments científics utilitzats de forma fal·laç.
Intel·ligències múltiples, estils d’aprenentatge, estimulació primerenca, hemisferis cerebrals predominants, temps d’atenció, DUA, etc.
En aquest estudi els autors analitzen les creences en neuromites entre el professorat (presenten en una mostra de >800 professors de Catalunya). Després observen l’efecte d’un curs formatiu sobre la neurociència de l’aprenentatge en ells, tant a curt com a llarg termini.
→Tenacious educational neuromyths: Prevalence among teachers and an intervention
HectorRuiz-Martin, Marta Portero-Tresserra, AgustínMartínez-Molina, MartaFerrero
En aquest fil Héctor Ruiz explica els resultats de la investigació.
“Los “neuromitos” educativos son malentendidos o malinterpretaciones de hallazgos científicos sobre el cerebro, que se usan para describir aspectos de la enseñanza y el aprendizaje, y que con frecuencia se traducen en aplicaciones prácticas para el aula de dudosa eficacia”.
(…) se revelan prevalencias muy altas (>80%) de algunos neuromitos, como el de los estilos de aprendizaje o el de los ejercicios que mejoran la integración funcional de los hemisferios”.
Finalmente reflexionamos sobre el concepto de neuromito y las implicaciones que su presencia puede tener en la toma de decisiones educativas (algunas administraciones han invertido sumas de dinero relevantes en medidas basadas en algunos de estos mitos).
Diversos estudis han revelat una alta prevalença comuna de neuromites educatius entre professors de diferents països. No obstant això, fins ara només s’ha informat d’una intervenció destinada a reduir aquestes creences entre el professorat en servei, i es va dur a terme en un entorn no naturalista.
Analitza com encara prevaleixen alguns mites relacionats amb la neurologia,la psicologia i l’aprenentatge i com afecta encara en el disseny d’activitats i intervencions pedagògiques a l’aula.
→Neuromitos en educación o cómo enseñar sin base científica
Joana B. Argüeso
Intel·ligències múltiples, estils d’aprenentatge, estimulació primerenca, hemisferis cerebrals predominants, temps d’atenció… Aquestes expressions els sonen molt als pares que acaben de sortir del tour de force de les visites a llars d’infants, col·legis i instituts, per preinscriure els seus fills a la seva escola preferida.
Hi ha escoles que fan bandera de fonamentar els seus mètodes en el funcionament del cervell. Però neurocientífics i pedagogs fa anys que alerten que alguns d’aquests conceptes no tenen cap base científica. En alguns casos, els experiments ja els han desmentit i fins i tot han apuntat que poden ser perjudicials, si es prenen massa al peu de la lletra.
→Neuromitos y por qué persisten en el aula
mcguffineducativo
Los métodos de enseñanza que se dicen estar basados en cómo funciona el cerebro se utilizan ampliamente en las escuelas, pero la mayoría de ellos se basan en malentendidos o una tergiversación de la neurociencia. Se basan en neuromitos que promueven “cantidades alarmantes de desinformación.”
¿de quién es el papel para asegurar que la enseñanza se base en la evidencia? ¿Quién debe solicitar pruebas detrás de los métodos de enseñanza? ¿Los maestros? ¿La Ofsted? ¿Los padres? ¿Los gobernantes?
→Es pot aplicar la neurociència a l’educació?
Entendre el cervell en els processos d’aprenentatge
David Bueno
Es pot estudiar l’aplicació de la neurociència a l’educació mantenint tots els ets i uts del mètode científic utilitzat en neurociència? O encara més bàsic, es pot aplicar la neurociència a l’educació?
→L’educació necessita evidència científica, ara més que mai
En els darrers anys l’educació ha viscut sotmesa al vaivé de modes educatives que no venien acompanyades de proves sobre la seva eficàcia ni de recerques científiques que sustentessin, amb proves, les teories que ràpidament es volien convertir en propostes educatives.
Alguns dels científics que fan recerca sobre aquesta problemètica són:
Héctor Ruiz, Marta Portero, David Bueno, Anna Forés, José Ramón Alonso, Marta Ferrero
BIBLIOGRAFIA RELACIONADA EN AQUEST ENLLAÇ
