Et mossegues les ungles?

SE Tgnès17/02/17  

Ins Gabriel Ferrater i Soler - Mar Llobet TarragóTítol: I tu, et mossegues les ungles?
Autora: Mar Llobet Tarragó
Tutora: Conxi Cañellas Rodríguez
Modalitat: Humanitats i Ciències Socials
Àrea curricular: Psicologia
Centre: Ins Gabriel Ferrater i Solé
Localitat: Reus

Objectius:

Durant els últims anys l’Onicofàgia ha estat un problema força tractat tant per psicòlegs com per odontòlegs i s’han realitzat diversos tractaments per intentar realitzar un canvi en la conducta de les persones que la pateixen. És per això que aquest treball busca endinsar-se en aquest tema, un tema a primera vista poc important però que realment n’és la causa de problemes greus en el camp de la salut ja sigui física com psíquica.

Per tant l’objectiu d’aquest treball és saber més sobre la part psicològica i física que envolta l’Onicofàgia, intentar trobar diferents remeis enfront aquest mal hàbit, saber si hi ha moltes persones en la societat afectades i veure quina impressió donen les persones que en pateixen respecte a la gent que no els coneix, és a dir, investigar com influeix estèticament en la societat. A més a més m’agradaria saber com les persones arriben a agafar aquest costum i si totes les persones que es mosseguen les ungles pateixen el mateix. També intentar investigar si hi ha algun producte farmacològic creat especialment per ajudar a eradicar amb aquesta conducta  i saber perquè quan les ungles creixen de nou, tarden molt de temps en créixer correctament, ja que surten dèbils i a vegades deformades.

Hipòtesi:

Com a primeres hipòtesis que em puc formular contestant tot allò que m’agradaria investigar serien les següents:

  • El tema de l’onicofàgia està tan normalitzat que no crec que tingui una repercussió social negativa.
  • Crec i n’estic gairebé segura que molta gent es mossega les ungles. Ho penso ja que conec a moltíssima gent que ho fa.
  • No crec que hi hagi cap remei però sí que conec un fàrmac amb mal gust que serveix perquè no et mosseguis les ungles. Personalment penso que no funciona perquè arriba un punt que t’acostumes al sabor i segueixes realitzant la conducta igual.
  • Per últim crec que aquest hàbit l’adquirim quan som petits per imitació d’algun familiar proper com el teu pare o la teva mare.
El procés:

1.Investigació i cerca d’informació per tal de construir una bona base teòrica.

2.Realització a 4 subjectes de diversos canvis conductuals:

  • Autoregistre dels diferents episodis onicofàgics durant un període de 7 dies per a cada subjecte.
  • Entrevista i imatges inicials de les ungles del cada subjecte.
  • Recol·lecta dels resultats
  • Aplicació d’un tractament concret.
  • Resultats finals, observar si hi ha milloria o no.
  1. Realització d’enquestes a la població.
  2. Realització d’una entrevista a una persona que pateix onicofàgia severa: es mossega les ungles dels peus i de les mans.
Conclusions:

Al món hi ha prop del sis-cents milions de persones que es mosseguen les ungles, masses per ser creïble. Però realment és així. A més a més ,més de la meitat de persones al món com a mínim s’han mossegat les ungles alguna vegada. Aquí ens adonem de la primera cosa i és la normalització d’aquest hàbit respecte de la societat. Això no hauria de passar, ja que no és normal que una persona “s’autolesioni”. Mossegar-se les ungles i sobretot les pells es considera una autolesió i en general quan una persona s’autolesiona és que té algun problema greu que l’afecta i fa que necessiti superar determinades situacions d’alguna manera o altra.

Aquest hàbit com em pogut comprovar és de caràcter ansiogènic i afecta principalment al sector que es troba en l’adolescència. Normalment és perquè és l’etapa en què les persones viuen més intensament, però a la vegada és l’etapa en què més persones deixen de mossegar-se les ungles. És evident que en aquest cas ens referim a les noies. Les noies es preocupen per l’aspecte de les seves mans i aconsegueixen per si soles deixar de mossegar-se les ungles. En el cas dels nois deduïm que la majoria arriben als 40 anys i encara tenen aquest hàbit. Això és degut a que no acostumen a donar importància a l’aspecte de les seves mans i són els que més tard, en la maduresa, potser ho deixen o potser no.

L’onicofàgia doncs, per la societat, és només un problema estètic. Això no hauria de ser així. Aquest mal hàbit va més enllà de l’estètic, pot comportar problemes de salut molt greus ja siguin físics (a causa de la font de bacteris que poden ser les ungles) com psicològics. En aquest cas en referim als problemes psicològics que pot patir una persona com a conseqüència de mossegar-se les ungles. I això perquè és així?

Doncs bé, com hem pogut comprovar aquest mal hàbit no es queda únicament en realitzar-lo. Quan una persona es mossega les ungles, encara que sigui únicament per gust, es troba en un estat de pausa en què li passen moltes coses pel cap. Aquestes coses solen ser pensaments negatius que incrementen el desig i l’ànsia de mossegar-se les ungles. A més a més una vegada has entrat dins el món dels que pateixen onicofàgia pots tenir greus problemes d’autoestima a causa de cometaris i estereotips que la gent pot arribar a fer basant-se amb l’aspecte de les mans. La majoria de la gent, no volen que les persones que es mosseguin les ungles els toquin molt i creuen també que són persones descuidades i molt nervioses. És per això que la societat refusa bastant aquest hàbit i com a deducció podem dir que això els pot comportar problemes greus a les persones que pateixen onicofàgia per exemple a l’hora de buscar treball ja que les persones poden agafar una mala imatge d’elles. Així doncs al final acaba creant-se un circuit que es retroalimenta en el qual la major part dels camins et duen a realitzar una resposta onicofàgia en qualsevol situació ja què el rebuig de la societat et crea també tal estat d’ansietat que realitzes més la conducta.

A més a més l’inici de la conducta pot haver estat per molts factors. No ens alarmarem quan una persona pateix onicofàgia de tipus conductual. Per què? Les persones que tenen aquest tipus segurament van adquirir aquest hàbit quan eren molt petits per imitació d’un familiar o bé ho van començar a realitzar com a substitució d’un altre hàbit que tinguessin com per exemple xumar-se un dit, furgar-se el nas, caragolar-se els cabells i estirar-se’ls, mossegar-se la galta per dintre… Tots aquests hàbits entren dins dels produïts pels nervis, però això no vol dir que sol ho facin quan estan nerviosos. Això vol dir que normalment ho realitzaran quan estan en un estat més nerviós però en general moltes persones que pateixen onicofàgia conductual ho fan com un costum que tenen, ja que tenir les ungles llargues els molesta i el seu subconscient les vol tenir curtes.

Per contra quan una persona pateix nerviosisme onicofàgic sí que ens hem d’alarmar. Aquestes persones normalment també pateixen onicofàgia conductual de manera que en un principi devien començar a mossegar-se les ungles per alguna raó en concret com per exemple en algun moment difícil de la seva vida. Amb el temps acaben realitzant aquesta conducta sempre, a totes hores i com si tinguessin un tic. Hi ha gent que no pot parar de mossegar-se les ungles i això l’afecta en la seva rutina. En aquests casos és quan realment tenim un problema greu de manera que consideraríem que totes aquelles persones que pateixen onicofàgia d’aquest tipus tenen un trastorn obsessiu compulsiu (TOC). Tot això ho podríem comprovar tant en els subjectes estudiats, ja que en tenim dos de cada tipus, com en l’entrevista realitzada en què l’home presenta un clar exemple de TOC, ja que a part de què no tenia antecedents familiars que es mosseguessin les ungles va passar una infància bastant dura, i el nivell de gravetat de l’onicofàgia que ell pateix és molt alt.

Per tant l’onicofàgia està marcada per un abans i un després. El que determina realment la gravetat del problema és l’abans, ja que segons les raons per les quals la persona es mossega les ungles són les que determinaran la intensitat i la freqüència amb què ho faci. En canvi el després és el que determina si la persona seguirà realitzant la conducta o no. En ser un circuit que és retroalimenta, la persona com més es mossegui les ungles més augmentarà la presència d’aquest hàbit. Mentre que si la persona aprèn a controlar-se, aconseguirà deixar de fer-ho gràcies al fet que ja no tindrà cap camí que la dugi una altra vegada la conducta no desitjada.

Deduïm també que per aconseguir deixar de mossegar-se les ungles, hem de tenir en compte molts factors. Normalment i en tots els casos és recomanable l’ajuda d’especialistes perquè en primer lloc s’ha de fer un estudi per esbrinar la causa per la qual es va iniciar la conducta. Una vegada fet l’estudi s’ha d’establir un pla de tractament únic segons les característiques del pacient i el seu problema. Això és molt important, ja que no tots som iguals i si no et fan un tractament adequat a tu, probablement no aconseguiràs deixar de mossegar-te les ungles. En relació amb això és important destacar que la resposta onicofàgica ve sempre precedida per un gest com tocar-se la cara, tocar-se les vores de les ungles, rascar-se la vora dels dits,… Aquests gests incentiven la realització de la conducta de manera que caldrà tenir-ho molt en compte a l’hora de realitzar el tractament perquè si la persona aconsegueix evitar la realització d’aquests gestos, evitarà també molts episodis onicofàgics.

Les persones que és mosseguen les ungles els llocs on tenen més episodis són a l’escola (en el cas dels adolescents)  i a casa ja què normalment o s’avorreixen o estan massa relaxat o com per exemple a l’escola estan sotmesos constantment a situacions que els posen nerviosos. Si ens hi fixem, també en general cap realitza episodis al carrer, fet important per deduir que la majoria senten vergonya de mossegar-se les ungles.

Ens adonem que totes les persones que es mosseguen les ungles relacionen aquest fet amb arreglar-les. És a dir, segons les persones que pateixen onicofàgia, quan es mosseguen més les ungles és quan alguna d’aquestes està més llarga del normal. Això doncs significa que aquest mal hàbit el relacionen amb arreglar el que per ells no és normal, en aquest cas tenir les ungles llargues.

Alguns conceptes relacionats sobretot amb l’estudi dels diferents casos d’onicofàgia realitzats també són importants. Un d’ells basat en els dos primers punts d’observacions (a l’annex) és que quan cada persona es realitza un autoregistre ja està començant el tractament. El tractament s’inicia quan el pacient comença a prendre consciència del seu problema i això es veu reflectit en l’autoregistre. Per tant podríem dir que si algú vol intentar deixar de mossegar-se les ungles, seria una bona manera que durant un temps llarg prengui nota de tots els episodis onicofàgics que tingui, així al parar per apuntar-ho pararà de mossegar-se les ungles i amb el temps potser acabarà amb la conducta. Un altre concepte seria el de la utilització d’algun mètode farmacològic. És evident que un medicament emprat que ajudi i nodreixi les ungles pot ser molt útil, ja que com ja hem dit abans els afectats relacionen el fet de mossegar-se les ungles amb arreglar-les de manera que si les ungles creixen dèbils i se’ls hi trenquen les persones podran recaure més fàcilment.

Bibliografia: