El psicòleg i educador diu que «en lloc de pensar, t’eduquen a dir: això és la veritat»
Defensa el discurs de l’esperança i de la paciència. Jaume Funes (Calatayud, 1947) és psicòleg, educador i periodista. Però, sobretot, un aliat optimista dels adolescents. Els acompanya sabent que el més important és procurar entendre’ls, fer-los costat i espolsar-los aquelles etiquetes que sovint pesen massa. Dins del cicle El poder de l’educació, el dimarts 13 de desembre a les 19.00 conversaré amb Eva Bach, i el 20 de desembre a la mateixa hora, amb ell. Serà a l’Auditori Pau Casals de Sant Salvador (El Vendrell), hi pot venir tothom que ho vulgui i l’entrada és gratuïta.
Tens una feina molt intensa.
Ahir estava amb una vintena d’adolescents joves del Carmel, en un centre obert, amb xavals, entre cometes, amb risc d’exclusió social. Quan els preguntava: els educadors d’aquí, ¿què? ¿Són enrotllats? Sí. Però ¿quin és el millor? I una diu: Tal. ¿Per què? Perquè només arribes aquí, et mira la cara i ja sap si estàs contenta o no. L’altre dia em feia mal el queixal i ella era l’única que em preguntava com estava. O anem de colònies i abans d’anar a dormir, si cal, ve i ens fa un petó. Estàvem parlant de xavals de disset i divuit anys.
Però també necessiten que algú es preocupi per ells.
Quan fa temps anava a la comissaria de la policia, perquè havien detingut algun xaval, sabia que anava a buscar problemes. Però el noi veia que en un moment de dificultat i de crisi, havia estat al seu costat. El que jo hi podia fer era relatiu. Però que ell veiés que quan estava detingut jo estava espantat, i m’hi interessava, era molt important.
Si tinc un problema i em fas costat, sigui ara o sigui d’aquí a vint anys, t’ho valoraré molt.
És el que em desespera en l’actualitat: quan apareix el tema de les etiquetes psiquiàtriques.
És una forma de catalogar en sacs.
He estat implicat en demandes de famílies de xavals que tenien la mateixa etiqueta: trastorn per dèficit d’atenció, trastorn negativista desafiant. I? Ara què estem fent amb ells?
Posar-los un nom.
La família ja està tranquil·la perquè té l’etiqueta. Però ¿i ells?
¿Els deixem ser més enllà de l’etiqueta?
Sí, però quina resposta els donaran? L’etiqueta serveix en la mesura que diferenciar un diagnòstic et permet diferenciar la intervenció. Si et fa mal el cap, no et dono una medicina per als peus. Ara, si el noi és dispers, si no aguanta l’atenció més de dos minuts, la resposta quina serà? Prestar-li atenció i ajudar-lo que es concentri. O donar-li un fàrmac. Al final hi ha la desesperació de com el podem ajudar perquè no s’espatlli abans que comenci a tenir una mica de seny.
¿Com era la teva escola?
Vaig anar a una escola franquista, d’allò del tinter i la ploma.
¿Què hi vas aprendre i desaprendre?
Si vols continuar amb l’article, clica aquí