Si no estructurem la quotidianitat de manera molt clara i metòdica, caiem en el caos absolut

Com a bona Asperger, n’he sortit saturada i amb ganes d’estar sola i en silenci durant tres mesos ininterromputs. I, també, amb el cap com una olla: em calia trobar una línia argumental sobre la qual bastir l’article, i era incapaç de localitzar-la. En arribar a casa he procrastinat, incapaç de trobar com encarar el tema. Dic, menjo alguna cosa i em poso a escriure. Després de menjar dic res, m’estiro una estona i començo. I si ara enceto el document no és perquè estigui millor, sinó perquè davant els compromisos solc tenir una actitud molt complidora i perquè crec que ja sé com enfocar-ho.

Avui és el Dia Internacional de la Síndrome d’Asperger. Fa unes quantes setmanes em vaig posar en contacte amb la Laia Peran, psicòloga i coordinadora del programa TEA en Femení, de l’Associació Síndrome d’Asperger de Catalunya, per proposar-li una taula rodona només per a dones, amb dones amb síndrome d’Asperger (en endavant, SA), per parlar de com ens sentim dins una societat on ser dona neurotípica (no autista) ja no sol ser fàcil, imagina’t dona amb limitacions a l’hora de tenir un paper social més o menys competent.

La SA forma part dels Trastorns de l’Espectre Autista (TEA), i tal com descriu l’Associació, la persona que la pateix té un aspecte extern normal, sol ser intel·ligent i adquireix el llenguatge amb normalitat, però presenta problemes per relacionar-se amb els altres i comportaments inadequats. La SA és un trastorn del neurodesenvolupament, i la teoria més acceptada diu que és d’origen biològic.

Total, que la convocatòria ha estat un èxit d’assistència, la qual cosa ha ofert un ventall remarcable de casos. Amb la Laia i l’Associació vam acordar un programa de diversos punts a partir dels quals intentaríem fer una foto de la situació actual de la dona Asperger dins la societat. Però, i aquí ve el perquè que primer hagi ingerit aliments i després hagi fet la migdiada (més llarga que curta): no hi ha una línia argumental perquè no hi ha un perfil de dona Asperger. És per això que he arribat a una conclusió una mica galdosa –però crec que encertada– a l’hora de redactar l’article: com en totes les àrees on els humans hi són estudiats, en la SA també hi ha tants casos com individus.

 

Com arribem al diagnòstic?

Cada vegada s’hi arriba abans, al diagnòstic. Com més joves eren les noies de la taula, més anys feia que sabien que tenien SA. Les més veteranes ens les miràvem amb cert recel: el fet de créixer sabent que l’àlien que sents a dins té nom i cognoms fa que sigui menys àlien. Com abans reps el diagnòstic, abans pots començar a treballar per trobar la manera d’entendre la societat i els seus patrons.

Les més joves havien estat diagnosticades directament, però les més grans havíem passat per un sens fi de condemnes aproximatives amb què molts metges se solen rentar les mans davant casos d’aparença confusa i multisimptomàtica. Els diagnòstics més clàssics serien depressió i trastorn d’ansietat generalitzada; els més agosarats, trastorn bipolar o esquizofrènia, i el cas que m’ha robat el cor: epilèpsia.

Davant la pregunta de si el diagnòstic havia estat una condemna o un alliberament, ha guanyat per golejada la segona opció. La condemna potser és néixer diferent, però el fet que t’expliquin per què ets incapaç d’interpretar codis aparentment consensuats per la totalitat del planeta Terra… això és una benedicció. Tot i que no és el mateix que t’ho expliquin als 7 anys que als 40.

L’avantatge de saber-ho abans fa que l’entorn (família, escola, amics…) tingui més informació per construir una realitat més o menys acollidora per a la persona amb SA; l’inconvenient, la sobreprotecció. Sobreprotegir és, en general, castrador, però si tenim en compte que la persona a qui estem emparant del món té grans dificultats per entendre-s’hi, potser li estarem impedint, en certa mesura, que desenvolupi estratègies pròpies.

I l’avantatge de saber-ho quan ja ets una persona adulta és també l’inconvenient: sí que et poden ajudar, però la majoria de maniobres adaptatives ja han estat creades gràcies a un assaig-error sovint dramàtic i ple d’episodis seriosos de depressió, intents de suïcidi, crisis d’ansietat o agorafòbia de llarga durada. El fet de no saber què ens passava ha fet que ens hàgim hagut d’arremangar per trobar aigua al desert, amb el consegüent desgast i esgotament vitals que això comporta.

Per continuar llegint l’article, clica aquí