La història del currículum és la història de les idees socials.
La resposta a “Què és ser sord?” s’ha concretat de maneres molt diferents segons cada període històric. Les antigues civilitzacions (Grècia, Roma, Egipte,…), consideraven les persones sordes faltes d’intel·ligència, una càrrega inútil per a la societat, i les eliminaven físicament. No en va, Aristòtil havia dit que els sords estaven ”incapacitats per parlar i per elevar-se a les idees abstractes i morals” (Historia animalium, IV. ~343 aC).
Però no cal retrocedir tant en el temps: Durant el passat segle, diversos països europeus dels considerats molt civilitzats esterilitzaven forçosament les persones sordes (i també, com és sabut, d’altres col·lectius) per motius de “puresa genètica”, entre ells l’Alemanya nazi, que posteriorment va començar a exterminar-les en aplicació del sinistre programa Aktion T4. (1939-41).
Si ens centrem en el període dels darrers 221 anys, del que tenim informació propera per haver-lo protagonitzat els/les professionals del CREDA o els/les que ens van precedir (Escola Municipal de Sords-Muts, Centre Municipal Fonoaudiològic,…), la conceptualització de les persones sordes -i per tant del nostre alumnat- també ha anat variat considerablement:
El prevere francès Joan Albert i Martí va començar a educar alumnat sord a Barcelona “sin otra mira que la de hacer bien a la humanidad” (acta de l’Ajuntament de 4 de febrer de 1800). A l’examen públic realitzat davant “muchos individuos del Clero y de la Nobleza”,… ” exprimió lagrimas de ternura a muchos de los concurrentes el gusto de ver á aquellos infelices con la instruccion y cultura que parecia inasequible para ellos” (acta de l’Ajuntament de 16 de febrer de 1800). Està clar que la societat considerava les persones sordes poc menys que ineducables, i estranyava que poguessin aprendre coses, en aquell cas doctrina cristiana i nocions de gramàtica castellana.
En aquell temps es considerava les persones sordes “desgraciades” (que patien una desgràcia) i “miserables” (que eren dignes de misericòrdia), i així eren qualificades en els textos de l’època. La seva educació es reduïa gairebé a l’ensenyament del catecisme amb la finalitat -com havia dit l’Abbé de l’Épée- que “no visquessin i morissin en la ignorància de la seva religió”, condició necessària, semblava, per poder anar al cel.
Com a exemple d’aquella conceptualització poc afavoridora vet aquí un recull de frases del discurs que en ocasió de la reobertura de l’escola va pronunciar el seu mestre, el frare Manuel Thomás Estrada el 4 de desembre de 1816:
L’educació de l’alumnat sord es va anar secularitzant al llarg del segle XIX. Els capellans de l’”Escola Municipal de Sords-Muts” van anar essent substituïts per mestres. També es van anar ampliant les matèries d’aprenentatge fins incloure les mateixes que estudiava l’alumnat oïdor a les escoles ordinàries, això sí sense assolir el nivell de l’ensenyament reglat; el currículum era més aviat un vernís de “cultura general”. També es contemplava -pels nois- l’ensenyament d’alguns oficis (relacionats amb la impremta i la fusteria) que possibilitessin la pràctica d’una feina remunerada al sortir de l’escola. Tot allò no significava donar per superada aquella concepció benefico-social de l’educació adreçada a persones a les que no se’ls atribuïa les mateixes possibilitats educatives que als oïdors.
La política en relació a l’Educació Especial era reunir en el mateix centre els diversos col·lectius de tot aquell alumnat que avui qualificaríem amb “necessitats educatives específiques”: El 1856 es va traslladar l’escola de sords a l’edifici on funcionava la de cecs, i es va constituir l’”Escola Municipal de Cecs i Sords-Muts” amb les dues seccions, i el 1910 s’hi va aplegar una tercera secció, la d’alumnat amb discapacitats psíquiques -que fins llavors no tenien reconegut el dret a l’educació- quedant constituïda l’”Escola Municipal de Cecs, Sords-Muts i Anormals”.
El 1918 la Comissió de Cultura de l’Ajuntament va considerar inapropiada aquella organització (que van qualificar com d’“escola-asil”), i la va dividir en tres escoles, una per a cada col·lectiu. També va abjurar de la concepció miserativa de l’alumnat i en va oficialitzar una de nova, que aplicada a l’educació va implementar l’anomenat “model mèdic”. Les tres escoles (ubicades, però, al mateix edifici) se les coneixia també amb el nom oficiós d’“Escola de Defectius”, és a dir la dels que tenen defectes. La Defectologia, ciència de l’època, era “la branca de la Medicina que s’ocupa dels pacients que no tenen autonomia pròpia” (Aquesta paraula, molt utilitzada per Vygotski, ja no figura al diccionari).
El “model mèdic”, practicat a l’”Escola Municipal de Sords-Muts amb l’ajut de la nova eina de l’Ortofonia, introduïda per en Pere Barnils a l’any 1918, considerava la persona sorda com un veritable ciutadà, sí, però alhora com una mena de “malalt del llenguatge” al qual calia “rehabilitar”, “reeducar”. Ortopèdia, Ortodòncia, Ortofonia,… tenen en comú (orto) la voluntat de posar recte allò que el pacient te torçat.
Així doncs, a més de les anomenades “classes literàries” (d’aprenentatges escolars), es va instituir tot un seguit de pràctiques rehabilitadores a mig camí entre l’abordatge pedagògic i el sanitari. Aquella oferta només abastava l’oralisme estricte; la comunicació signada no estava contemplada en el currículum.
Després de la guerra civil i durant els anys 50’ i 60’ del segle passat l’educació de l’alumnat sord a l’escola barcelonina va discórrer, si fa no fa, pels mateixos camins que els descrits suara, potser sense el glamour de l’època Barnils. És a dir s’oferia un currículum especial (paral·lel a l’ordinari) que venia a ser, com s’ha dit abans, una mena de “cultura general”, molt “logopeditzada”, reeducativa,…
Però a partir de la reconversió de l’”Escola Municipal de Sords-Muts” en el Centre Municipal Fonoaudiològic (1970) es va propiciar un avenç en relació a les expectatives educatives d’aquells nois i noies, ja que es va fer el pas el currículum especial a l’ordinari, oferint a l’alumnat cursar l’ensenyament reglat (amb les oportunes adaptacions), podent aspirar aquest a obtenir el títol de Graduat Escolar a partir de 1980. Van haver de passar 180 anys des de que la nostra societat comencés a pensar que les persones sordes podien aprendre algunes coses fins que va creure que podien aprendre les mateixes que els oïdors!
Internacionalment, però, a partir dels anys 60 van començar a perfilar-se dos importants processos: Un, sorgit del camp de l’Educació Especial, que va canviar el marc educatiu de l’alumnat, i un altre sorgit de la pròpia comunitat sorda que va provocar un canvi radical en la conceptualització social de les persones sordes, sobre tot la que tenien de sí mateixes:
Pel que fa al primer procés es va propiciar la desaparició d’escoles especials per a sords i la seva escolarització en centres ordinaris. Si hi havia acord en què l’alumnat sord podia aprendre les mateixes coses que l’oïdor, ¿per què no assistir a l’escola ordinària amb els suports necessaris? A Barcelona ja es va implementar aquest model durant els anys 70 per part d’alguns centres privats, i en el nostre cas vàrem iniciar el procés d’”integració” el curs 1982-83. Podeu consultar, clicant aquest article de la web del CREDA, com va anar aquell procés.
Però la paraula “integració” va decaure al cap d’uns anys. N’hi ha definicions molt ben intencionades, però també es podria entendre com l’assumpció d’un grup social en un altre de més gran, o dominant. Per això en els darrers anys s’està parlant d’”inclusió”, que entén l’escola com una institució equitativa, sense desigualtat ni discriminació.
De fet, però, la paraula “inclusió” no deixa de relacionar-se amb grups socials desafavorits respecte al de referència. Per això no seria estrany que aquesta paraula caigués en desús en el futur, sobretot tenint en compte l’expansió del segon procés esmentat:
En efecte: Després que les investigacions del lingüista W. Stokoe (1960) en relació a l’ASL (American Sign Language) concloguessin que els signes utilitzats per les persones sordes eren veritables llengües, amb una sintaxi i gramàtica tan funcionals com les orals, va començar un procés d’apoderament d’aquest col·lectiu que ha canviat el seu autoconcepte. Fins llavors (excepte als EEUU) els signes utilitzats per la comunitat sorda eren considerats com simple “mímica”, un grapat de gestos que no constituïen cap llengua i que, o bé estaven estrictament prohibits a les escoles per creure que el seu ús impediria l’aprenentatge de la llengua oral, o bé es toleraven com a complement a la comunicació parlada en espais extracurriculars.
Però, lògicament, un col·lectiu al que se li reconeix la possessió d’una llengua completa, i per tant digna de prestigi, ja no es considera a sí mateix “malalt del llenguatge” sinó com persones lingüísticament competents, en aquest cas d’una llengua visual, no auditiva. En tot cas les dificultats derivades de l’audició per aprendre una llengua oral no impliquen que una persona, pel fet de ser sorda, tingui “problemes lingüístics”. Això és el que explica la comunitat sorda a qui vulgui escoltar-ho. La Comunitat Sorda –escrit així en majúscules- es considera amb orgull a sí mateixa una minoria lingüística (cohesionada per la Llengua de Signes) i sociocultural (degut a la manera “visual” d’entendre el món). Tot i així, la inèrcia d’unes modalitats educatives sota la influència del paradigma mèdic va dificultar la ràpida assumpció social d’aquesta nova visió no patologitzada de les persones sordes.
Però, si avui ens preguntem ¿Què és ser sord? ¿Què pensa una persona sorda que és una persona sorda? les respostes difereixen molt de les de fa més de 200 anys, de 100, de 50, o fins i tot de 25: Les persones sordes són diverses, igual que ho són les oïdores:
- Hi ha nens i adults que utilitzen només la llengua oral, educats amb la intenció dels seus pares que arribin a semblar-se el més possible a aquell oïdor que haguessin estat en cas d’haver-ho sigut, i no es consideren membres de la Comunitat Sorda.
- Hi ha joves i adults que havent seguit una escolaritat en modalitat oral aprenen voluntàriament la llengua de signes i la utilitzen, i es consideren o no de la Comunitat Sorda.
- Hi ha nens (generalment fills de pares sords), joves i adults que utilitzen la llengua de signes com a primera llengua i la oral/s con a segona/es, i es consideren de la Comunitat Sorda.
En tot cas, però, sigui quina sigui actual la visió sobre el tema hi ha consens en què la persona sorda, l’alumne sord, “és més que unes orelles”, és una persona completa, un ciutadà conscient dels seus drets, i que com a tal lluita per la supressió de les barreres de comunicació que encara sovintegen a la nostra societat.
I quan ens preguntem ¿Què pot aprendre un alumne/a sord/a? la resposta encara és més unívoca: Pot aprendre el mateix que un alumne/a oïdor/a. O millor dit: pot aprendre amb les condicions educatives adequades el mateix que pot aprendre un oïdor amb les condicions educatives adequades. I la universitat no és un destí infranquejable.
