L’any 1970 es va inaugurar a Montjuïc el “Centre Municipal Fonoaudiològic”, una grandiosa i ben dotada escola que va permetre gaudir a l’alumnat sord d’un edifici digne després de més d’un segle i mig de peregrinar de local en local, les més de les vegades poc decorosos, cedits o llogats.
Però ja a finals de la dècada i a principis dels 80’ el model d’escolarització que emfasitzava la concentració d’un gran nombre d’alumnes en macro-centres havia començat a declinar degut a la irrupció a casa nostra de quatre principis fonamentals en relació a l’educació de l’alumnat amb necessitats educatives específiques, propulsats principalment des dels països nòrdics:
- Normalització, entès com el dret de tothom a utilitzar els serveis generals, no segregats, de la comunitat, en aquest cas l’escola ordinària.
- Sectorització, entès com el dret a que els recursos estiguin allà on es necessitin, és a dir el d’assistir a una escola de la pròpia demarcació de residència de l’alumne/a.
- Integració, oposat per tant a exclusió, implica una educació possibilitadora de la participació plena en la vida y el treball de la comunitat. Avui es defuig el terme “integració”, i s’utilitza el d’”inclusió”. (No és només un canvi de nom sinó de perspectiva).
- Individualització, entès com l’adequació de la resposta educativa a les capacitats i possibilitats, ritme, i interessos de cadascú.
El flamant “Fono” no complia cap d’aquelles condicions, ja que a més de ser un centre especial la muntanya de Montjuïc no era l’entorn proper de l’alumnat, i menys encara del provinent de l’àrea metropolitana de Barcelona o de més lluny encara. A més com tot centre especial de l’època implementava un currículum que tot i poder considerar-se inspirat en l’ordinari no deixava de ser especial, paral·lel, a aquell.
En aquella època la Generalitat, restaurada despès de la nit del franquisme, i ja recuperades les competències en Educació, va publicar una circular (de 4-9-1981) que apostava per un nou marc conceptual de l’Educació Especial basat en els quatre principis esmentats, abandonant l’atribució d’”etiquetes” amb noms de dèficits com a eix vertebrador de les actuacions educatives. Posteriorment es va anar desplegant un ample marc normatiu i de serveis, fruit del qual és la xarxa dels CREDA. (El propi CREDA de Barcelona va néixer com a resultat de la transformació del “Fono” en un centre de recursos).
Simultàniament l’Ajuntament de Barcelona, l’any 1981, va decretar el canvi de model dels serveis del “Fono” per tal d’“aconseguir els objectius de normalització de l’Educació Especial”. En aquest sentit va crear la “Secció de Parvulari-Integració” amb l’encàrrec d’elaborar un “model d’integració del nen sord a l’escola ordinària” per tal de posar-lo en pràctica a partir del següent curs 1982-83.
¿Què fer, doncs, amb els 164 alumnes presents a l’escola i amb els nous que es volguessin matricular? Penseu que en aquella època a la ciutat només hi havia un petit nombre d’alumnes sords/es “integrats” en centres privats i amb suport d’institucions privades; que les escoles públiques encara desconeixien allò anomenat “integració”, i que no hi havia cap legislació que la regulés. Per això vam elaborar un “Projecte” amb uns criteris per destriar l’alumnat que es consideraria “integrable” (que tindria l’oportunitat d’anar a l’escola ordinària) d’aquell que es consideraria “no integrable” (és a dir que romandria al centre especial). Això dit avui sembla una ximpleria, certament, però tingueu en compte que estem parlant de les beceroles de la inclusió educativa.
El resum aquells criteris inicials formulaven:
- Pel que fa a l’alumnat: Presentar una sordesa important però sense cap altra dificultat associada. És a dir, calia que es tractés d’allò que en dèiem un “sord pur”.
- Pel que fa a la família: Que acceptés l’escola ordinària com a marc i que s’impliqués decididament en el procés educatiu del fill/a.
En aquest sentit incomoda recordar que no vèiem idònia una família en la qual els pares fossin sords signants perquè… ¿com aprendria a parlar el nen/a si a casa no li parlaven? Penseu que el background de tot aquell procés era profundament i exclusivament oralista.
- Pel que fa a l’escola receptora: Preferentment ens adreçàvem a aquelles amb una metodologia activa, i demanàvem que el claustre estigués d’acord en rebre l’alumne/a sord/a que se li proposava.
El fet d’anomenar “receptores” a les escoles ordinàries indicava que no s’assumia gaire que l’alumne/a fos de l’escola sinó un alumne/a del “Fono” a l’escola, postura que condicionava una mica l’actitud dels “mestres de suport” (logopedes del “Fono” que realitzaven l’atenció específica) en el sentit d’implicar-se, potser excessivament, en tots els aspectes que comportava el procés.
Com que llavors la inclusió no estava emparada per la legislació, depenia exclusivament del voluntarisme de l’”escola receptora”; Cada cas individual implicava haver d’explicar a cada Direcció, a cada Claustre, el projecte i animar-los a rebre l’alumne/a sord/a. La resposta no era sempre un “sí”. Calia també concedir que si l’escola no valorava positivament l’experiència, l’alumne/a retornaria al Fonoaudiològic (cosa que per sort no va succeir mai).
En el cas de les escoles municipals la ràtio d’una aula amb un alumne/a sord/a es reduïa de 30 a 28 a “Preescolar” i de 35 a 33 a “EGB”. És a dir, cada cadascun/a ocupava de fet 3 places escolars (cosa que no era gaire ben vista en barris on hi havia penúria de places).
- Llengua de “desmutització”: En la llengua familiar.
Hi havia professionals que defensaven que l’alumnat sord només podia ser capaç d’aprendre una sola llengua, que una segona llengua el confondria… Per tant s’escollia la parlada a casa, ja fos el català o el castellà. (Llavors no hi havia famílies de parla àrab, xinesa, urdú, russa,…; si hagués estat així potser no hauríem sabut què fer). Implicava haver d’escollir per a cada alumne/a una “escola catalana” o una “escola castellana” (Hi havia escoles que ensenyaven en català i en castellà, i altres només en castellà). La progressiva implantació del català com a llengua vehicular a totes les escoles va fer modificar aquell criteri. Una cosa que us sorprendrà: En aquella època la legislació permetia sol·licitar l’exempció del català (però no del castellà). D’aquesta manera no només els nens/es de família castellanoparlant sinó també de catalanoparlant, per tal d’evitar un possible “necessita millorar”, podien no ser avaluats en la seva pròpia llengua materna.
- Un sol alumne sord/a a l’aula.
No crèiem adequat que hi hagués més d’un alumne sord/a a cada aula per por de que si n’hi hagués més d’un desenvolupessin una comunicació per signes que anés en contra del seu desitjable desenvolupament oral. (Encara era vigent allò de que “el signe mata la paraula”). Fins i tot, temorosos també de la possibilitat de què un alumne/a pogués repetir curs procuràvem no escolaritzar-ne en nivells consecutius per tal que el repetidor/a no coincidís amb el/la del nivell inferior.
- El/la mestre/a de suport: En dèiem així al/a la logopeda del “Fono” desplaçat a l’escola ordinària per tal d’atendre a l’alumnat sord. Assumia si fa no fa les mateixes funcions que actualment, és a dir l’atenció específica (4-5 hores setmanals en el cas de sordeses pregones o severes) i la coordinació amb l’escola i els pares.
No és intenció valorar ara tots aquells criteris –que llavors ens semblaven idonis no només a nosaltres sinó també a les administracions educatives- perquè aquest article és un simple recull històric; Només indicar que el paradigma va evolucionar ràpidament en un sentit més proper al que es fa avui en dia, i que en tot cas la crítica cal fer-la tenint en compte el context social i polític de l’època.
El curs 1982-83 només es van incorporar 9 alumnes del centre a escoles ordinàries públiques de Barcelona, i alguns dels que residien en altres ciutats es varen “integrar” en elles amb l’atenció de logopedes contractats pels ajuntaments respectius. El nou alumnat en edats de Parvulari ja no es va començar escolaritzant al “Fono” sinó directament a les escoles ordinàries. A partir del curs següent, 1983-84 els criteris inicials van anar evolucionant fins esdevenir els actuals, regulats pel Departament d’Ensenyament, i el nombre d’alumnat atès va anar creixent exponencialment. Pel que fa a l’alumnat en edat de cursar Formació Professional també es va potenciar la seva incorporació a centres ordinaris per tal de realitzar-hi cursos reglats o ocupacionals, comptant també amb el suport d’un grup de logopedes del Fonoaudiològic.
