El tòtil (solució del repte 15) i NOU REPTE núm.16

I la resposta del quinzè repte era… EL TÒTIL

Bon dia alumnes d’arreu! En el quinzè repte hi heu participat 104 alumnes (91 de Primària, 10 d’ESO i 3 de Batxillerat i Cicles Formatius). 44 persones heu encertat la resposta i…, es tractava del tòtil (Alytes obstetricans). Foto © (foto de © Gilles San Martin).

El tòtil: un gripauet molt xicorrí

El tòtil, també anomenat gripau llevadora o gripau paridor, és una amfibi anur, igual que la granota verda (Pelophylax perezi), que va ja vau conèixer amb el repte número 6. Com ja us vam explicar, la paraula ‘amfibi’ significa animal de doble vida, perquè pot viure tant dins com fora de l’aigua. I la paraula anur indica que no tenen cua en la seva fase adulta. El fet d’anomenar-se de nom científic ‘obstetricans’ (que significa llevadora en llatí) i de nom comú gripau llevadora o paridor, ens dona una informació molt interessant que té a veure amb la seva reproducció, però us ho explicarem més endavant…

El tòtil, és un petit gripau de no més de 5-6 cm, amb el cap gran, el musell arrodonit i fàcil d’identificar pels seus grans ulls daurats amb la pupil·la vertical i amb punts negres més concentrats en la part inferior (foto de © Gilles San Martin). El seu cos té tonalitats terroses amb un gran nombre de petites taques verdoses sobre un fons marronós, que li proporcionen un bon camuflatge. Com tots els gripaus, té petites berrugues repartides per la zona dorsal, normalment agrupades en dues fileres als costats i de colors variables. La seva panxa és tota de color gris clar. Les seves extremitats són curtes i robustes. Les anteriors presenten quatre dits de mides diferents, sense membrana interdigital. Les posteriors tenen cinc dits i les membranes entre ells són molt reduïdes, pràcticament inexistents. Aquesta morfologia de les potes s’explica perquè, tot i ser un amfibi, és d’hàbits bàsicament terrestres i per tant, no li fan falta per nedar.

Tot i no tenir un gran dimorfisme sexual, les femelles són lleugerament més grans que els mascles i amb les extremitats posteriors més curtes. L’espai entre les fosses nassals també és major en les femelles, però tenen els timpans més petits que els mascles (situats darrera els ulls, són els òrgans que li permeten percebre els sons).

De costums terrestres i adaptat a viure en ambients secs

El tòtil es troba en hàbitats molt diversos, des del nivell del mar i fins als 2.400 m d’altitud als Pirineus; tots ells amb presència de masses d’aigua permanents properes, ja que les necessita per reproduir-se, tot i viure en ambients terrestres. Se’l pot trobar en boscos temperats, zones de muntanya, riberes, zones baixes, prats, cultius,… Aquesta gran adaptació a diferents tipus d’hàbitats fa que sigui una espècie força abundant. El podem trobar en un gran nombre de països en els quals es considera autòcton com: Catalunya, Andorra, Espanya, Portugal, França, Bèlgica, Holanda, Luxemburg, Alemanya i Suïssa. Però també és present al Regne Unit on es tracta d’una espècie introduïda o al·lòctona.

S’alimenta bàsicament d’invertebrats terrestres com escarabats, mosques, aranyes, cucs, llimacs, opilions… i qualsevol altre artròpode de dimensions reduïdes. Les larves s’alimenten de matèria vegetal que troben a l’aigua, carronya i petits invertebrats aquàtics. Tot seguit us adjuntem un vídeo on podreu veure imatges molt boniques d’aquesta espècie, la qual ha desenvolupat molt bones estratègies per adaptar-se a viure a llocs secs, malgrat ser un amfibi (© Javier d’Amigos de los Anfibios):

És un animal de costums crepusculars o nocturnes, la seva màxima activitat es produeix durant les nits plujoses. Durant el dia està amagat sota les pedres, la fullaraca o bé les galeries que ell mateix excava. No és territorial, per tant, al mateix amagatall hi pot haver diversos tòtils junts. A les nits de primavera i estiu, que coincideix amb l’època de reproducció, podem sentir el cant aflautat que emeten els mascles, que vosaltres vau poder escoltar a la presentació del repte (pitgeu el link si el voleu tornar a escoltar). De fet és un fenomen força curiós, cada mascle té els seu lloc de cant: una herba, una pedra, un tronc,… i durant tota la nit va emetent aquells sons, inflant i desinflant el pit fins a 20 cops per minut, és a dir, un cop cada tres segons aproximadament. És molt freqüent sentir diversos mascles al mateix temps, com també us vam explicar, i de fet era una de les pistes clau per poder-lo diferenciar del xot (Otus scops), amb qui molts cops se’l confon, però que canta de forma individual. Els xots mascle també canten per defensar el seu territori i foragitar els altres mascles però, en tot cas, no és possible sentir 5 xots mascle a l’hora en un radi de 200 metres. Aquí teniu a un xot cantant enregistrat pel fotògraf de natura turc Emin Yogurtcuoglu:

És un tòtil perquè li fa la feina a la femella?

I és precisament la seva biologia reproductiva la peculiaritat que fa més especial aquest petit gripau. Com en la resta de gripaus i granotes, l’aparellament comença amb el cant dels mascles que competeixen per atreure a les femelles. Quan una femella s’aproxima al mascle es produeix el que s’anomena amplexe, és el nom que rep l’aparellament dels anurs, que consisteix en una abraçada amb que el mascle agafa a la femella pel darrera, de manera que pot anar fecundant els ous amb els seu esperma a mesura que aquesta els va expulsant en forma d’una cadena d’ous. I és a partir d’aquest moment en que varia completament la conducta del tòtil amb la resta d’anurs. D’una banda, la còpula es produeix a terra i no a l’aigua com en la majoria d’amfibis, i de l’altra, el cordó d’ous produïts per la femella (fins a 70 ous) no acaba dins l’aigua sinó que és recollit pel mascle que l’embolica a les seves potes del darrera i se l’emporta (foto de © Laurent Lebois). En aquest vídeo podreu veure amb imatges aquest moment tan meravellós de la natura, que fa aquesta espècie tan especial (© Bicheando.net):

Durant un mes, el mascle s’ocuparà de mantenir els ous humits apropant-se cada vespre a alguna bassa per humitejar-los i evitar-ne la dessecació. Per aconseguir-ho resta durant un breu espai de temps submergit dins l’aigua amb els ous a l’esquena, dels quals no es separa per res. Quan arriba el moment de la desclosa, el tòtil mascle porta els ous fins un punt amb aigua abundant i els deixa anar, de manera que les larves  van trencant els ous i comencen a nedar lliurement. Quan neixen, les larves, cap-grossos o culleretes (com s’anomenen al Pallars i també a d’altres llocs de Catalunya), mesuren uns 17 mm (foto de © Bernard Dupont). Dins l’aigua viuran com a herbívors durant un temps variable que va dels tres mesos fins a més d’un any, depenent de les condicions climàtiques de la zona on viuen. No és rar, sobretot en indrets de certa altitud, que les culleretes hivernin abans d’assolir l’estat adult. En aquest cas, són les que veiem a les basses abans que els adults iniciïn la reproducció. Quan arriben a l’estat adult superen els 40 mm, però després d’haver fet la metamorfosi i haver perdut la cua, surten de l’aigua mesurant uns 25 mm i emprenen l’etapa terrestre, que ja no abandonaran mentre visquin. La seva vida pot arribar a durar uns 7 anys aproximadament.

Segur que amb tota aquesta informació sobre la manera com es reprodueixen els tòtils, us ha quedat clar perquè rep el nom de gripau llevadora. Ja us vam dir que es tractava d’un pare molt responsable! A banda, la paraula ‘tòtil o tòtila’ al Diccionari de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans també té una altra accepció: ‘Persona babaua, encantada.’ És a dir, ‘tòtil’ és més aviat un insult o, si més no, una paraula amb connotacions negatives. Penseu que al gripauet tòtil li diuen així perquè cuida dels seus fills? Nosaltres creiem que no! Simplement és que és una espècie moderna, adaptada als nous temps i potser amb una visió igualitària del gènere masculí i femení ?. Deixant les bromes i les interpretacions humanes a banda, gràcies a aquest comportament, el tòtil s’ha pogut adaptar a viure en ecosistemes secs, on moltes altres espècies d’amfibis no hi poden viure.

Precaucions a l’hora de manipular els amfibis

Aprofitant que l’espècie protagonista d’avui és un amfibi, volem fer-vos un apunt de com comportar-nos quan ens en trobem algun a camp o quan anem d’excursió. En general tots els amfibis són molt sensibles a les malalties infeccioses, siguin d’origen víric o bacterià. En especial, dues de les malalties que més els afecten són la quitridiomicosi i el ranavirus. Si els humans toquem directament amb les mans un amfibi, poden transmetre-li malalties infeccioses. De fet, segons el Projecte Life Tritó del Montseny, degut a aquestes malalties que hem introduït als ecosistemes els éssers humans han desaparegut 90 espècies d’amfibis a tot el món, o bé hi ha hagut una acusada mortalitat i extincions locals de moltes poblacions d’amfibis. És per aquest motiu que us demanem que si trobeu un amfibi quan aneu a camp no el toqueu directament amb les mans, sinó que cal que us poseu uns guants, per evitar d’infectar-lo. Tanmateix, sempre és molt millor evitar tocar-lo i manipular-lo si no és estricament necessari, ja que tocant-lo li generarem estrès. És molt millor deixar aquesta tasca als professionals: tècnics de fauna o Agents Rurals.

De la mateixa manera, tampoc està permès banyar-se en rius ni estanys de cap espai natural de protecció especial ni a les reserves naturals de fauna salvatge de Catalunya (DECRET 148/1992. Article 6.2). Encara que aquesta mesura ens pugui semblar molt estricta, el que la motiva és aquesta enorme fragilitat dels amfibis a morir degut a malalties infeccioses. Finalment, us recomanem que llegiu aquest document redactat pel Projecte LimnoPirineus i promogut pel Parc Natural de l’Alt Pirineu: ‘Pautes de comportament en ambients aquàtics d’alta muntanya’, on aprendreu com ens hem de comportar si som bons naturalistes i respectuosos amb la natura. (Il·lustració © Projecte Life LimnoPirineus).

I el repte d’avui és… 

És dimecres i per tant us presentem el 16è repte! Aquest serà el penúltim! Avui us presentem un repte visual. És una espècie que hem pogut observar durant el confinament des de la seu de teletreball d’Estaron. La foto que us hem adjuntat la va poder fer un veí d’Estaron, en © Lluís Fíguls.

:

Una de les pistes és evident, no és un ocell que passi desapercebut, ja que la seva gran envergadura fa que sigui visible encara que estiguem molt lluny. Aprofita les corrents tèrmiques per volar, el que li representa un gran estalvi energètic (pesa entre 4.5 i 7kg!). Forma part del grup d’aus que anomenem carronyaires, el que vol dir que s’alimenta d’animals morts. A Catalunya només el podem observar al Pirineu. Una última pista, l’individu de la nostra fotografia és un individu adult, ja que els joves tenen una coloració més fosca en general (cap i pit).

Alumnes: Podeu participar al 16è repte CLICANT AQUÍ.

Termini per contestar: Dilluns 15/6/20 a les 12:00h

I recordeu!

Si ets mestre/a, professor/a, mare o pare i vols rebre un correu-e d’alerta cada cop que publiquem un nou repte del concurs naturalista per poder-lo fer arribar als teus alumnes o als teus fills i filles, escriviu-nos a cda-vallsdaneu@xtec.cat indicant el vostre nom i cognom i us afegirem a la llista. Feu difusió d’aquest concurs a tothom a qui cregueu que li pot interessar. Hi poden participar escolars de Primària o estudiants d’institut de qualsevol edat i de qualsevol indret. 

Fins al proper repte! DesconfiNATS i aprenent! #ambprismaticsalterrat #aprenemambelsCdAiEdA #campsientornsdaprenentatge #observantlanatura

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

XHTML: Trieu una d'aquestes etiquetes <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>