Passejar per la riba de la Noguera de Tor sempre té sorpreses agradables. De bon matí, és ben fàcil observar-hi un ocellet fosc i rabassut però amb el pit ben blanc, lluent, parat en alguna roca o volant arran d’aigua. És la merla d’aigua (Cinclus cinclus). La característica que la singularitza dels altres ocells catalans i europeus és l’extraordinària capacitat que mostra per a capbussar-se, nedar i, sorprenentment, caminar per la llera del riu, sota l’aigua, on cerca els tricòpters, coleòpters i altres insectes aquàtics i llurs larves. De fet, són els únics ocells passeriformes que, per les adaptacions que presenten, es poden considerar realment aquàtics: tenen un plomatge dens que impermeabilitzen i lubriquen amb les secrecions de la glàndula del carpó -l’anomenada glàndula uropigial- tal com fan els ànecs. Poden tancar les obertures nasals i les auditives, i tenen la superfície dels ulls plana com la d’unes ulleres de bussejar.
La merla d’aigua és considerada una espècie bioindicadora de l’estat de salut dels rius, ja que té uns requeriments ecològics molt específics, i, per tant, la seva població és fàcilment pertorbable. El seu hàbitat són els rius i torrents d’aigües ràpides, ben oxigenades i netes d’alta muntanya o muntanya mitjana. Necessita aigües poc profundes i de llit rocós, ja que és sota d’aquests còdols on viu el seu aliment. Prefereix els cursos d’aigua de fort pendent, amb pendents superiors a 30 m / Km) (Peris et al., 1991; Echegaray, 2006b). La contaminació de l’aigua, especialment la seva acidificació, sol provocar la seva disminució o extinció local (Peris et al., 1991; Galindo et al., 2003; Echegaray, 2006b), tant perquè afecta negativament als macroinvertebrats dels quals s’alimenta com perquè la disminució del pH s’ha relacionat amb la disminució de la concentració de calci a l’aigua, i per tant, la seva escassedat per poder fabricar les closques d’ous (Omerod el al, 1991). La contaminació per nitrats, fosfats i sulfats procedents de fertilitzants, residus de granges o aigües residuals, també influeixen en la disminució del número de merles d’aigua (Tyler & Ormerod, 1994). Les condicions que suposen una excessiva terbolesa de l’aigua, com la desforestació de riberes, també l’afecten negativament. La construcció d’embassaments, canals o preses en aquests trams d’alta muntanya també és un altra de les principals causes de pèrdua d’hàbitat de merla d’aigua a la Península (Tyler & Ormerod, 1994). Finalment, la freqüentació dels rius per banyistes o pescadors també les afecta negativament, havent suposat la disminució del 25% en algunes poblacions europees (Shaw, 1978). En relació a tots aquests condicionants, la Noguera de Tor al seu pas per Barruera suposa un hàbitat adeqüat per la merla d’aigua pel que fa a condicions fisicoquímiques i hidromorfològiques. Podem afirmar aquest fet perquè al Camp d’Aprenentatge realitzem setmanalment el seguiment d’aquests paràmetres (oxigen dissolt, Ph, nitrats, calci, carbonats i hidorgencarbonats, qualitat hidromorfològica, mostreig de macroinvertebrats) amb els alumnes de batxillerat que venen a fer estada amb nosaltres. D’altra banda, la Noguera de Tor al seu pas per Barruera és un tram de riu de pesca intensiva, altament freqüentat per pescadors, aquest sí que podria ser un factor que pertorbés la merla d’aigua. Cal doncs, censar les merles d’aigua i traure conclusions al respecte.
Des del Camp d’Aprenentatge de la Vall de Boí hem impulsat la realització d’un cens anual de merles d’aigua per conèixer-ne la seva població i densitat en aquest tram de riu. Enguany vam aprofitar l’estada de primer curs de batxillerat internacional de l’INS Lladonosa de Lleida per realitzar el cens. En un transecte lineal de 2km es van detectar 5 parelles de merla d’aigua, el mateix número de parelles que en el cens de l’any anterior. Fins i tot vam poder localitzar i observar alguns dels seus nius: són acumulacions esfèriques de molsa de més d’un pam d’alçada i amb un revestiment de fulles seques, que solen instal·lar en forats o relleixes aixoplugades, a prop de l’aigua.
A la península, segons els diferents estudis realitzats, s’estima que hi ha densitats d’1 a 15 parelles per cada 10 km. de riu, amb una mitjana de 5 (Santamarina, 1991; Gómez-Serrano, 2002; Peris et al., 1991). Les majors densitats sempre es troben a la zona nord de la península, ja els rius hi solen estar en millor estat (De Juana, 1980). D’acord a les nostres dades, a Barruera tenim una densitat de 25 parelles cada 10 km, una densitat de població molt per sobre de l’habitual a la resta de la península. És una dada que ens alegra i ens indica que la Noguera de Tor té un molt bon estat de salut! Desconeixem si la freqüentació d’aquest tram de riu per part de pescadors o totes aquelles persones que gaudeixen del passeig fluvial destorben les merles d’aigua, però malgrat fos així, la seva densitat de població és encara a dia d’avui molt notable.
… Continuarem a l’aguait!
