La Gramàtica de la llengua catalana és la gramàtica oficial de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), continuadora de la normativa gramatical que va establir Pompeu Fabra en la seva Gramàtica catalana de 1918 (reeditada per darrera vegada el 1933) i que ara es presenta més completa i actualitzada.
La nova gramàtica no modifica substancialment la norma, encara que hi introdueix certs matisos i més flexibilitat. El que fa, bàsicament, és ampliar-la i detallar-la per a donar resposta a qüestions que Fabra no va plantejar o tot just va poder apuntar molt esquemàticament i al mateix temps incorpora les solucions avalades per la tradició i el prestigi social que encara no tenien el reconeixement normatiu.
A més, té en compte les aportacions ulteriors de Fabra en textos com les Converses filològiques o la seva gramàtica pòstuma i les que han fet estudiosos de la gramàtica de la talla de Francesc de B. Moll, Manuel Sanchis Guarner, Antoni M. Badia i Margarit, Albert Jané, Josep Ruaix o Joan Solà, i molt especialment la Gramàtica del català contemporani. Pel fet que és una gramàtica considerablement més extensa i completa que la de Fabra, ajudarà a resoldre els principals dubtes que actualment pot tenir el parlant i proporcionarà al lector una visió de conjunt de la llengua.
A diferència de la gramàtica de Fabra, no és una obra d’un autor sinó una obra institucional, col·lectiva, oberta a la participació d’experts diversos, consensuada en el si de la Comissió de Gramàtica i la Secció Filològica i finalment ratificada pel Ple de l’IEC.
Les principals novetats d’aquesta gramàtica són sobretot en la manera de presentar la norma i en el fet d’abordar dins aquesta norma la variació lingüística. A continuació es presenta el document amb les característiques generals d’aquesta nova gramàtica i algunes mostres representatives del seu ús.
