¿Com podríem millorar uns estudis que haurien de tenir més prestigi social i més exigència acadèmica?

Hauria de ser la carrera més prestigiada i no ho és. ¿Per què tothom pot ser mestre i no tothom pot ser metge? Aquest article és una radiografia d’un ofici –que he exercit– per saber què s’exigeix i què es passa per alt als futurs mestres.

 

L’accés

Primer de tot: no et cal tenir un expedient brillant, amb una nota modesta ja hi entres. Podríem dir: que s’apugi la nota de tall, però funciona com en qualsevol carrera, per demanda. Com menys persones vulguin ser mestres, més baixa serà la nota. Si ho volgués ser més gent, la nota d’accés pujaria. Irene Rigau em diu: «Sempre hi haurà persones amb vocació de ser mestre. El que passa és que l’has de prestigiar i la manera és ser exigent. No hi ha cap carrera amb prestigi que no sigui exigent». Si hi pot accedir tothom és perquè la nota és a l’abast de tothom: «Les PAU abans s’aprovaven amb un 5 i ara s’aproven amb un 4. Per tant, pots accedir a magisteri havent tret un 4 a la selectivitat: fas la mitjana amb batxillerat i entres. Quan estava a l’oposició com a diputada, com que tenia temps, vaig demanar els expedients dels estudiants de magisteri: n’hi havia molts que en català i en castellà tenien una nota inferior al 5, però feien la mitjana amb les altres matèries i aprovaven. Quan vaig ser consellera, vaig proposar a les universitats que si no tenies un 7 de català i castellà a l’expedient, no hi podies entrar, ja que la llengua és l’instrument de treball dels mestres i l’han de dominar. Si s’hagués fet, s’haurien quedat amb molt pocs alumnes de magisteri. Les universitats i la conselleria d’ensenyament vam fer un grup de treball i es van crear unes proves d’aptitud prèvies, les PAP, que, a part de llengua, incorporaven les matemàtiques. Perquè la majoria d’estudiants de magisteri venien de l’opció humanística-social, i l’última vegada que havien fet matemàtiques era a 4t d’ESO. I amb aquest nivell no pots desvetllar vocacions científico-tècniques. Un 30% dels expedients va caure». Una prova que enguany ha suspès el 40% (aquí teniu exemples del que se’ls demana). Però un cop entren a la carrera, Irene Rigau m’assenyala una altra esquerda: «A la facultat de matemàtiques si hi ha 100 alumnes, al cap de dos anys n’hi ha 50, i al final potser n’acaben 35. En canvi, a magisteri n’entren 100, n’hi ha 100 i en surten 100. ¿Tothom, tothom, tothom és bo?»

 

Els professors d’universitat: ¿qui ensenya als futurs mestres?

«Abans, magisteri no es feia a la universitat, sinó que depenia del ministeri d’Educació, i s’estudiava a les Escoles Normals. El Govern, un cop havia fixat què havien d’aprendre els nens, determinava què havien de saber els mestres perquè ho expliquessin bé. A partir de la Llei General d’Educació, es va creure que s’havia de prestigiar l’ensenyament, i van fer que passés a la universitat. Abans, per ser professor de l’Escola Normal, és a dir, per ser professor dels futurs mestres, havies d’haver estat deu anys exercint com a mestre a les escoles. Ara això a la universitat s’ha perdut: hi ha molts professors de magisteri que no han estat mai ensenyant en una escola. Primera incongruència: difícilment formaràs metges si tu no ets metge. Des de la universitat s’ha perdut el contacte amb l’escola, i s’ha donat més importància als corrents de pensament, als temes emocionals i de notorietat contemporània, desplaçant el saber».

En parlo amb Alba Castellví, que va ensenyar didàctica de la literatura infantil i juvenil a la facultat de magisteri de la UB: «Com a professora associada, cobrava 7 euros i escaig l’hora». Va plegar farta, també, del panorama que va trobar: «El primer dia els preguntava quins llibres dels que havien llegit a l’escola els havien agradat més i molts deien: “Es que a mí no me gusta leer”. Em trobava que havia de fer didàctica de la literatura a persones que no tenien el mínim gust per la lectura. Els professors havíem assumit que als alumnes no els agrada llegir. I que no els podíem exigir segons què perquè no estaven ni preparats ni disposats a fer el que no havien fet fins llavors. Vaig detectar que no coneixien ni Els tres porquets ni La Ventafocs, com a molt els sonaven els títols. Els vaig dir: “¿Com hem de fer didàctica de la literatura si no heu llegit aquests llibres?” Els vaig informar que n’havien de llegir set i es van queixar: “Sí, home! Ja fem prou!”. Quan a sobre, hi ha una part dels crèdits dedicada a les hores de feina a casa. Tot plegat era un despropòsit. I que quedi clar: parlo dels mestres que s’estan formant, no dels veterans, que n’he conegut molts i són sensibles i bons. Els alumnes de magisteri tenen molt poca base cultural, d’entrada, molts no havien anat mai a la biblioteca: els havia d’explicar com funcionava el préstec. I és un escàndol: es podien treure la carrera fent faltes. A tercer de magisteri, vaig tenir una alumna que en va fer sis en dues línies i mitja, va suspendre i em va demanar una revisió de l’examen. I li vaig dir: “Imagina’t que soc mare d’un alumne teu i rebo un missatge amb faltes”. I em va respondre: “No m’havien dit mai que això fos tan greu”, es va posar a plorar i se’n va anar. Però el problema no és només amb la llengua escrita, també amb l’oral: “Vinga! Ens sentem!” Aquests futurs mestres no podran corregir el català dels seus alumnes ni ensenyar-lo bé perquè ells mateixos el parlen molt malament: la sintaxi és un calc del castellà, fan errors gramaticals de tota mena i tenen una fonètica castellanitzada. No se’ls exigeix el bon nivell de català que hauria de tenir un mestre per aprovar la carrera. Molts d’aquests estudiants no donen valor a la correcció lingüística i tampoc saben com ha de funcionar el sistema d’immersió. Sembla mentida, però a la carrera no els ho expliquen. Es pensen que la immersió és que el mestre parla català mentre que l’alumne pot triar la llengua que vulgui: català o castellà. És una negligència per part del poder de la universitat, des del deganat fins al rectorat, que, coneixent com coneixen fets com aquests, no intervenguin seriosament per incrementar l’exigència del nivell de magisteri».

Si vols continuar llegint l’article, clica aquí