La imitació és una eina necessària per construir la identitat personal però cal suport emocional dels pares i un treball de reflexió

L’adolescència és una etapa vital inevitable i imprescindible. És una època de transició en què es produeixen canvis molt profunds, tant a escala morfològica com de comportament. Des d’una perspectiva evolutiva serveix perquè les persones deixem enrere la infantesa, inclosa la dependència dels nostres progenitors, i anem adquirint progressivament les característiques físiques i mentals pròpies de la joventut i l’adultesa. Això inclou la capacitat d’establir els vincles socials i emocionals propis de l’adultesa, un procés que sovint fan per assaig i error i qüestionant, i de vegades també traspassant, els límits establerts.

Des d’un enfocament sociobiològic, un dels trets més destacats d’aquest període és que s’allunyen emocionalment de les relacions d’infantesa per enfortir les que fan amb els seus iguals, que adquireixen una importància cabdal. Una de les maneres més eficients de fer-ho és a través de la imitació. És una eina natural i necessària dins del procés de construcció de la identitat personal. Amb la imitació, els adolescents contraposen la seva manera de pensar i d’actuar amb la dels seus companys i companyes, i això els permet explorar qui són, qui i què volen ser, i com encaixen i què han de fer per encaixar dins del seu grup d’iguals. Per això a l’adolescència el sentiment de pertinença i la necessitat de ser acceptats els impulsen a fer el que fan els altres adolescents, o allò que creuen que les persones del seu grup d’iguals volen que facin.

Quines conseqüències té?

Ara bé, ¿com pot influir aquest comportament en la seva identitat, autoestima i salut mental? Diversos treballs publicats recentment, entre els quals destaca el realitzat pel psicòleg sud-africà Lawrence E. Ugwu i els seus col·laboradors a Scientific Reports, posen l’èmfasi en les conseqüències negatives que pot tenir aquest procés si no va acompanyat d’un suport emocional per part dels adults del seu entorn i sense un treball de reflexió adequat.

Imitar la manera de vestir, parlar, moure’s o fins i tot de pensar dels amics els ajuda a sentir-se integrats, a reduir les incerteses que planen al seu voltant, per exemple pel que fa al seu futur, i a evitar el rebuig. També els ajuda a construir el seu jo, experimentant identitats alienes abans de definir la pròpia. Aquesta conducta pot ser conscient o inconscient, i s’intensifica quan l’adolescent percep que l’altra persona és molt valorada dins del grup.

És en aquest context que la pressió del grup, sumada a la influència de les xarxes socials i dels mitjans, pot convertir-se en un factor decisiu. Els estudis de neuroimatge han mostrat que l’exclusió social activa les mateixes àrees cerebrals que el dolor físic. Aquesta resposta emocional tan intensa pot explicar per què alguns adolescents opten per conformar-se a les normes del grup encara que això es contraposi a les seves pròpies valoracions ètiques i morals o que impliqui riscos per a la seva salut o benestar.

Si voleu continuar llegint, cliqueu l’article de David Bueno al diari Ara