Motivar a un adolescent: les claus que ens dona la neurociència
La neuroeducació subratlla la importància d’entendre l’arquitectura anatòmica i funcional del cervell
Sara, de 14 anys, ha estat des de petita una estudiant exemplar, però en 3r de l’ESO (el penúltim any de l’educació obligatòria) comença a estar distreta, en un puja i baixa d’emocions. I per si no n’hi hagués prou, se li han embussat les matemàtiques. A casa seva, el seu pare comenta que la família mai ha estat de números. En escoltar-ho, Sara es pregunta: per a què esforçar-se?
Resulta evident que la noia està desmotivada. De fet, tristament, la Sara és part de les estadístiques que reflecteixen la creixent falta de motivació acadèmica entre els adolescents a les aules. És, per tant, urgent que treballem per a canviar aquesta situació.
Però abans, hem d’entendre que, si volem canviar aquesta realitat, primer hem d’anar més enllà: preguntar-nos el perquè. I això és precisament el que ofereix la neurociència de l’aprenentatge. Aquest enfocament subratlla la importància d’entendre l’arquitectura anatòmica i funcional del cervell, amb l’objectiu de potenciar la seva salut i el seu rendiment.
El cervell adolescent
En contra del que es pugui pensar, el cervell adolescent no és una versió reduïda del cervell adult. En realitat, és anatòmica i funcionalment diferent, la qual cosa explica per què el seu comportament i necessitats són també diferents.
Imaginem que la Sara es frustra i deixa les matemàtiques. Podríem percebre-la com una adolescent melodramàtica, intensa i impulsiva. Aquest tipus de comportaments sovint s’atribueixen a les hormones. Tanmateix, hem de saber que això és només una part de la transformació cerebral que experimenta el cervell de Sara.
La recerca de l’Institut de Neurociència Cognitiva de Londres suggereix que aquests comportaments es deuen a la maduració lenta de l’escorça prefrontal (sistema racional) i als canvis en el sistema límbic (sistema emocional) durant la pubertat. Aquesta combinació d’una escorça prefrontal immadura i un sistema de recompensa més reactiu fa que els cervells adolescents funcionin de manera menys eficient que els dels adults en termes de planificació, tolerància a la frustració i inhibició d’impulsos. És a dir, són més propensos a sentir-se desbordats, estressats i superats.
Motivació acadèmica des de la neuroeducació
Aquesta idea és especialment important en parlar de motivació, perquè el primer que hem d’entendre és que el cervell està sempre triant si s’espanta o es motiva. Si el cervell s’espanta, es prepara per a fugir, buscant així que aquesta situació acabi. No importa quant intel·ligent sigui l’estudiant: no podrà comprendre ni aprendre, no perquè no tingui la capacitat, sinó perquè quan s’activa el seu centre de la por, el reg en la zona racional del cervell es redueix, i amb això decau la seva atenció i motivació.
Per això, la neurociència destaca la importància d’evitar l’estrès negatiu (o estrès exacerbat) a les aules, per a així afavorir la motivació i, amb això, l’aprenentatge. En aquest sentit, els docents tenen a la seva mà la possibilitat de generar més motivació amb una atmosfera d’aprenentatge que minimitzi l’estrès exacerbat.
En aquest punt, volem destacar una pràctica pedagògica que camina en aquesta direcció: fomentar la mentalitat de creixement.
La mentalitat fixa vs. la mentalitat de creixement
La psicòloga estatunidenca Carol Dweck proposa que existeixen dues maneres d’interpretar i respondre davant les situacions difícils: la mentalitat fixa i la mentalitat de creixement. Quina mentalitat ajudarà la Sara a sortir del “mode por” i entrar en el “mode motivació”? Ho veurem!
Les persones amb una mentalitat fixa creuen que la intel·ligència i els talents no poden canviar. Al trobar-se amb un contingut o una activitat difícil, no persisteixen perquè tenen la creença que per més que li dediquin temps i s’esforcin, mai ho sabran fer.
En canvi, les persones amb una mentalitat de creixement creuen que el talent i les habilitats es poden desenvolupar a través del treball constant, estratègies d’aprenentatge i, per què no, demanant ajuda. Els pensaments més habituals d’aquestes persones són: “Si alguna cosa em va malament, hauré d’esforçar-me per a aconseguir superar aquesta barrera”.
Llavors, quina mentalitat ajudarà la Sara? En efecte, la mentalitat de creixement. La pregunta passa a ser llavors: què poden fer els educadors per a fomentar aquesta mentalitat?
L’avaluació formativa: què és?
Una pràctica docent de poc cost i molt eficaç per a fomentar la mentalitat de creixement és l’avaluació formativa, que guiï i fomenti els espais de millora i que doni importància a l’esforç i la pràctica, és a dir, al procés.
Per exemple: el docent pot elogiar l’esforç en lloc del talent, amb missatges del tipus: “Es nota que t’has esforçat, és una gran feina”, en lloc de dir: “Això és el teu”. Així mateix, quan l’estudiant tingui dificultats, Carol Dweck recomana utilitzar la paraula “encara” per a enfocar-se en el procés.
A més, la mentalitat de creixement també promou una cultura on l’error s’entén com una eina més d’aprenentatge. Així, es demana als educadors que ofereixin als estudiants l’oportunitat de cometre errors i rebre retroalimentació amb un contingut descriptiu (explicant de manera gradual i clara què ha de fer per a continuar millorant). D’aquesta manera, el control de la qualitat de la tasca no recau en dons innats, sinó en coses concretes en les quals un pot posar el seu esforç.
Si vols continuar llegint, clica aquí (Social.cat)