Jordi Nomen és professor de Filosofia i Ciències Socials de l’escola Sadako de Barcelona. És llicenciat en Història Contemporània, té un postgrau de Ciutadania Activa i un màster en Filosofia. És autor de llibres com El nen filòsof (Arpa) i, recentment, ha publicat Educar en temps difícils (Octaedro).
Compartim alguns extractes del pòdcast:
Com es crea el pensament crític des de l’escola?
El pensament té diverses dimensions i el pensament crític és una d’aquestes dimensions. Bàsicament, el que fa és dubtar de tot allò que es troba al davant, és com una profilaxi, és un dubte sistemàtic sobre allò que ens estan presentant i d’entrada intentar veure, intentar arribar a la veritat i, per tant, utilitzar el mètode científic. Per exemple, fer hipòtesis, intentar comprovar aquestes hipòtesis i, una cosa molt important, intentar diferenciar els fets de les opinions.
És bàsic per tenir un bon pensament crític, adonar-se’n que els fets són evidències i es poden datar i es poden demostrar i, en canvi, les opinions són de cadascú i hi ha opinions que són respectables i opinions que no són respectables.
A Educar en temps difícils dius que l’alumnat ha d’aprendre a moure’s en l’adversitat. Com pot trobar el docent l’equilibri entre acompanyar-lo i, alhora, donar-li llibertat?
Crec que a la nostra societat tendim a sobreprotegir els nens i els adolescents, i això és un greu error. Només deixant clar que la realitat té atzar i que té adversitat, podem protegir-los veritablement. Si els amaguem que hi ha elements negatius en la vida, quan se’ls trobin, perquè se’ls acabaran trobant, el resultat serà que no sabran com afrontar-los. Per tant, hem de preparar-los perquè entenguin que es pot fracassar i que no passa res, que s’ha de prendre a gestionar aquesta adversitat.
Si sempre els posem una bombolla, quan esclati aquesta bombolla de vidre, estaran indefensos i indefenses.
Entenc que això també tindria a veure amb un concepte que tu defenses, que és el d’educar per la ciutadania, què més inclouria?
Jo entenc què vol dir educar en ser responsable de mi mateix, dels altres i del medi ambient. És una responsabilitat global, i també ser proactiu, implicar-se, no només quedar-se mirant. La ciutadania vol dir participació, implicació i qüestionament.
Hem de qüestionar el poder. Quan aquest poder no es fa en mesura, sinó que es converteix en un poder injust, això ho hem de qüestionar i hem de saber que nosaltres, a les nostres mans, tenim aquesta sobirania de poder protestar i ser inconformistes. Si no fem uns adolescents inconformistes, estem perduts.
Per continuar llegit l’article, clica aquí