Onrubia i altres experts han participat en la redacció d’un manifest sobre benestar i aprenentatge als centres educatius que posa l’èmfasi, entre altres coses, en la necessitat de trobar espais per a la col·laboració entre docents. Per a aquest psicòleg de l’educació i professor de la UB, “ens hem de capacitar per anar a uns objectius més vinculats al benestar que a l’excel·lència”.

Javier Onrubia (Pamplona, 1963) és professor del Departament de Cognició, Desenvolupament i Psicologia de l’Educació de la Universitat de Barcelona, on fa més de trenta anys que fa classe de psicologia de l’educació tant a futurs psicòlegs com a futurs mestres. Forma part també de l’Institut de Recerca en Educació i del Grup de Recerca en Interacció i Influència Educativa d’aquesta universitat, i ha escrit un munt de llibres i articles sobre orientació i millora de la pràctica educativa. El passat 29 de juny va participar en la jornada de cloenda de la Xarxa de Competències, en la qual també es va presentar un manifest sobre benestar en els centres educatius elaborat per Onrubia i altres experts com Neus Sanmartí, David Duran o Fernando Hernández.

Quin és l’origen i què diu el vostre manifest?

És una reflexió sobre tot el tema del benestar en els centres en el context i les condicions actuals. Bàsicament el que el manifest assenyala són un seguit d’eixos a partir dels quals es pot intentar anar construint una resposta més positiva en relació a les diverses dificultats i inquietuds que entren al centre i que jo particularment penso que cal no ignorar-les ni fer veure que no existeixen. Quan vas a un centre el primer que et diuen els docents és que estan saturats, la sensació és que en el dia a dia hi ha molts elements de microcrisi que demanen una resposta.

Aquestes serien les causes del malestar?

Segurament, hi ha un seguit d’elements estructurals que incideixen en les condicions en els centres, com per exemple el poc temps per coordinar-se, compartir, parlar. Però també crec que hi ha una prèvia, i és que l’educació obligatòria rep l’impacte de tot el malestar social, començant per les situacions de pobresa. L’escola s’ho troba, i a la vegada ha de generar unes condicions que permetin als alumnes aprendre, i això és molt complicat. Per tant, les causes del malestar tenen a veure amb diferents nivells, des de nivells molt macro i molt de societat fins a elements relacionats amb les característiques de l’organització i de l’estructura de les escoles, o fins a elements sobre necessitats de formació del professorat.

El malestar en els centres té causes estructurals, com és la manca de temps dels docents per coordinar-se i parlar, però també sorgeix de l’impacte que rep de la societat

Però aquest malestar als centres no existia fa uns anys, o com a mínim abans de la pandèmia no era tan evident, mentre que les situacions socials complexes ja existien. I és un malestar que es contagia a les famílies.

Aquí sempre hi ha dos nivells: hi ha un malestar i hi ha un malestar que es manifesta. No tinc dades com per dir si el que ha augmentat és el malestar, el malestar manifestat als mitjans o totes dues coses. Sí que és veritat, i crec que d’això sí que hi ha alguns indicadors clars, que la pandèmia va comportar tota una sèrie de conseqüències de les quals no som molt conscients encara. Quan parles sobretot amb gent que està en la intervenció psicopedagògica et comenten que des de la pandèmia hi ha hagut un augment de problemes de salut mental i de convivència, i que aquesta és una de les causes que fa que tot sigui més difícil d’entomar.

Aleshores, heu fet una proposta d’accions per afrontar aquest malestar?

Més que una proposta en el sentit programàtic, el que s’ha intentat és identificar alguns dels elements que poden ajudar a contrarestar aquest malestar, com posar en valor tot el tema del vincle i la relació, la cura, l’acollida, l’acompanyament, o la pertinença i comunitat en els centres. Posar en valor elements que tenen a veure amb determinades formes d’organització, amb determinades formes de lideratge, o posar en valor elements que tenen relació amb el fet de prioritzar determinats continguts, o elements que tenen a veure amb tot el que és la construcció de relacions amb les famílies i amb la comunitat, o el treball en xarxa. És a dir, posar en valor tot un seguit d’elements que d’alguna manera poden ajudar a enfrontar el malestar amb més eines i millors condicions. Crec que aquesta seria la idea.

No he acabat d’entendre la part dels continguts.

La idea és que una part de la construcció del benestar té a veure amb ensenyar determinades coses als alumnes. O sigui, continguts que tenen a veure amb aprendre a relacionar-se amb l’altre, amb conviure i gestionar el conflicte, amb aprendre a participar en la vida comunitària, amb aprendre competències d’equilibri personal com ara les competències socioemocionals, tota aquesta mena de coses. Treballar tots aquests continguts ajuda a donar eines perquè els alumnes estiguin millor i tothom estigui millor en el centre.

Quan parlen de benestar entenc que es refereixen al de tota la comunitat, oi?

Sí. La qüestió de fons és si posem el focus com a institució escolar i com a sistema fonamentalment en l’excel·lència acadèmica, és a dir, en els resultats acadèmics en determinades matèries entesos d’una manera molt quantitativa, o si posem l’èmfasi en una mirada una mica més global sobre el que hauria de promoure l’educació escolar i en aquests continguts que tradicionalment han estat coses de més a més. Jo crec que hi ha un canvi de mirada sobre quins són els objectius de l’escola, molt més vinculada a construir persones que siguin capaces d’afrontar determinats reptes i d’enfrontar-se a la complexitat social i personal que tenim. I això passa per capacitar l’alumnat i capacitar tothom, capacitar-nos els docents i capacitar tot el sistema, per anar cap a uns objectius molt més vinculats al benestar que a l’excel·lència, en el sentit més tradicional del terme.

Hi ha un sector de docents que aquest punt de vista el troba horrorós, i que considera que s’està desvirtuant l’escola perquè s’estan deixant totalment al marge coneixements bàsics que l’alumne hauria d’haver adquirit al sortir de l’ensenyament obligatori.

Aquí hi ha com a mínim dues qüestions. Una és quins són aquests coneixements bàsics. I, probablement, des de la perspectiva que estem plantejant, aprendre a col·laborar amb els altres, aprendre a moure’t en un entorn multicultural, aprendre a entomar el fracàs o les dificultats, aprendre a resoldre problemes nous, a enfrontar-te amb la incertesa… Tot això són continguts fonamentals i bàsics. Clar, probablement hi ha un debat sobre si l’objectiu fonamental del sistema educatiu és preparar per a les etapes educatives posteriors i, per tant, amb un objectiu més eficientista i vinculat al mercat laboral, o si l’objectiu de l’educació bàsica i obligatòria és fonamentalment preparar les persones per viure en una determinada societat. Jo crec que tan important és saber utilitzar determinats instruments matemàtics com saber col·laborar amb algú que és diferent de mi i que a més té posicions i mirades diverses. Són igual d’importants, o com a mínim no és menys important aquest segon que el primer.

L’altra qüestió és que jo també soc dels que pensa que per aprendre aquests continguts més tradicionals m’ajuda el fet de disposar d’aquestes eines que tenen a veure amb treballar amb mi mateix i amb els altres. O sigui, de vegades es fa com una falsa oposició entre l’aprenentatge de continguts en el sentit tradicional o tots aquests altres aprenentatges necessaris per a la vida. És com la famosa discussió entre competències i continguts. Hi ha gent que opina que si ensenyem competències no ensenyem continguts. Això no té cap sentit. Al final, una competència és un contingut en acció.

Hi ha qui diu que si ensenyem competències no ensenyem continguts, i això no té cap sentit

Per continuar llegint, clica aquí (El Diari de l’Educació)