L’atenció educativa domiciliària és un recurs del sistema educatiu que es posa en marxa per tal de donar continuïtat a l’aprenentatge, en aquells alumnes que, temporalment, no poden assistir presencialment als centres educatius per processos de malaltia prolongada durant l’escolaritat obligatòria^[1].  Un cop definit i establerts els límits del recurs, ampliem, tant com podem, la comprensió del que entenem tant del fet d’aprendre com d’allò que jutgem com a procés de malaltia, per tal de donar resposta a una gran diversitat de situacions que limiten l’avenç i el desenvolupament dels nostres infants i joves.

L’atenció individualitzada i la personalització prenen tot el sentit en aquest espai. Programem activitats curriculars de matemàtiques, llengua, física, etc., en un espai d’aprenentatge que ha estat pensat exclusivament per a ell o ella. Un vestit a mesura que, tot i que inicialment pot haver inclòs teles i retalls procedents d’altres peces, escorcem i allarguem, donem una puntada aquí i una altra allà, fins que s’ajusta a aquell ésser únic i singular, i podem anar traient les agulles que ens han fet de bastida.

El treball diari transita, com si res, entre problemes de funcions i jocs d’enfonsar la flota en un sistema de coordenades; entre un text narratiu i una visita a la biblioteca per a inscriure’l i programar una activitat al club de lectura; entre l’elaboració d’un quizz de fake news i enganyar, in situ, l’algoritme del seu mòbil perquè li parli amb una mica més d’estima.

I, a poc a poc, dia a dia, es va donant resposta a les necessitats que s’expressen en aquest espai privilegiat, que neix del vincle que permet la conversa, el temps i l’escolta.

I necessitem, amb urgència, més conversa, més temps i més escolta.

Per continuar llegint, clica aquí (El Diari de l’Educació)