El filòsof Carlos Javier González diu que «ens volen tristos perquè el negoci de la felicitat estigui sempre en moviment

“Creu en tu i tot serà possible”. “Un dia sense riure és un dia perdut”. “El fracàs no és una opció”. Les trobem a tot arreu, grosses i delirants: són les frases d’autoajuda, aquelles que et demanen que facis bona cara quan no t’hi veus amb cor, les que t’obliguen a esquivar qualsevol tipus de dolor. Les que ens asseguren que som superpersones capaces de controlar el que sentim, com si no existís l’inconscient, com si la magrana de la condició humana es reduís a un lema. Fa temps que hi penso, i fa temps que tinc moltes ganes de parlar-ne amb el filòsof Carlos Javier González. El conec de seguir les seves reflexions a Twitter. Aprofito que ha vingut a Barcelona –és el director del Cafè de l’Observatori Social de la Fundació La Caixa– per quedar-hi. Professor de filosofia a adolescents, acaba de publicar Una filosofía de la resistencia (Destino). Parlem de la perversió de l’autoajuda, i alhora del perill que hi ha si ens situem a l’altre extrem: que ens convertim en uns apàtics, sense somnis ni esperança. Aquesta conversa, doncs, és una recerca del camí discret que hi ha just al mig.

¿És veritat que si vols, pots?

No: si vols, no sempre pots. Ens estan introduint un pensament màgic: “Ets el teu propi empresari”, “pots fer tot el que et proposis”. Hem d’educar els nois a perseverar, i no enganyar-los dient que si lluiten molt aconseguiran tots els seus somnis, perquè no tots els somnis es compleixen. I un gran component de la bellesa tràgica de la vida consisteix a assumir que el fracàs també existeix.

Tothom té somnis semblants: ser Messi, guanyar Operación Triunfo, tenir una casa immensa. Vaig entrevistar el psicoanalista Miquel Bassols i deia que ens hem de fer una pregunta: ¿el que desitges ho desitges tu o t’indueixen a desitjar-ho?

Schopenhauer deia que som màquines desitjants. La qüestió no és saber què desitgem, sinó si aquest desig està dirigit i per qui. Pot passar que el dirigeixi la família, quan et diuen: has de ser advocat.

Més frases d’autoajuda: “Tu decideixes si pateixes molt o poc”. ¿Quin tipus de persones creen aquestes frases?

Persones que són part del ramat. La filosofia, com a mètode no d’autoajuda sinó d’autoconeixement, ens desperta d’aquest somni dogmàtic. El que passa ara és que quan tenim un desig el satisfem amb tanta rapidesa que hem eliminat l’espera. El camí entre l’estímul i la resposta és nul: ho volem ara i ho tenim ara. Kierkegaard parlava de la distància que hi ha entre el desig i la satisfacció, i deia que “el goig decepciona, però la possibilitat, no”. No estem desenvolupant ni la paciència ni la frustració. Això és molt evident en els nens i en els joves. La dinàmica de la gratificació immediata, pròpia del consum, ha entrat a les escoles: cada cop hi ha més estudiants que troben avorrit escriure o llegir.

Si cremem el desig tan ràpid és fàcil que ens convertim en uns capritxosos.

La qüestió és aprendre a distingir què necessitem i què no. És a dir, quins desitjos ens han estat induïts per la publicitat i les presses i quins altres neixen de la nostra voluntat.

Se’m va espatllar el mòbil i a la botiga tothom demanava un iPhone. I pensava: tots troben la satisfacció en el mateix producte. Però resulta que ha sortit el 15, i que demà hi haurà el 16. És una felicitat consumista, que mai s’acabarà.

La felicitat s’ha convertit en un producte de consum que s’utilitza per vendre més i més.

Aleshores, l’autoajuda fa persones depressives i la felicitat, persones insaciables. Et venen una recepta que et fa l’efecte contrari.

És que en això consisteix el negoci de l’autoajuda. Si t’hi fixes, moltes tècniques de creixement personal ens conviden a sortir de la nostra zona de confort. I després s’enriqueixen amb l’ansietat que t’ha provocat abandonar-la. El que és complicat no és sortir de la zona de confort, sinó tenir possibilitats per crear-la. El pensament positiu et demana que treguis partit del dolor, però no et fa reflexionar què provoca aquest dolor. És a dir, cada cop que et diuen “ets l’amo de la teva felicitat”, et fan responsable del teu malestar. La tirania de la felicitat genera aïllament. De fet, hi ha molts gurus de l’autoajuda que diuen: “La depressió te l’has provocada tu perquè no et saps gestionar.”

Com qui gestiona una empresa.

Sí, hem introduït el llenguatge econòmic per parlar del llenguatge emocional. I ara hem de gestionar-nos, com si fóssim una màquina. Aquesta manipulació està al servei de la productivitat. Ens volen tristos perquè el negoci de la felicitat estigui sempre en moviment. Si estem tristos, necessitem llibres d’autoajuda. Ara bé, mentrestant, la salut mental de la població cada cop està més deteriorada. Hauríem d’anar més a la filosofia, l’antropologia, la sociologia, les ciències que es dediquen al fonament: ¿D’on ve tot aquest problema?

En comptes de gestionar el dolor, ¿l’hauríem de saber habitar? ¿Parlar-ne, mirar-lo de cara?

Sí, perquè quan et converteixes en un esclau de la productivitat, si sents que les coses no et van bé, no ho confessaràs, perquè voldrà dir que ets feble, poc productiu, que ja no sembles el que mostres a les xarxes socials. Hi ha un interès perquè no ens plantegem com estem, perquè seguim en aquesta cadena ininterrompuda de consum, fins i tot de nosaltres mateixos: perquè cada cop estem més estressats, vivim més ràpid, treballem més, tenim menys temps. ¿Cap a on va tot això?

¿L’indicador és el malestar?

Sí, però el problema dels malestars d’avui és que no són impossibilitants: és a dir, no ens impedeixen viure, sinó que hi convivim i ens permeten seguir més o menys endavant. El repte és anar a l’arrel i veure de què ens està avisant.

Per continuar llegint, clica el següent enllaç