|
Les primeres activitats educatives amb l’alumnat sord a la ciutat de Barcelona van començar l’any 1800, i ja estaven sostingudes econòmicament per l’Ajuntament. L’“Escola de Sords-Muts”, però, passava èpoques oberta i èpoques tancada, depenent del voluntarisme d’algun mestre (gairebé sempre un capellà) que s’oferís a fer classe.
En aquest llibre manuscrit s’hi detallen les dades personals, familiars, etc, de l’alumnat atès (“Matrícula”) així com dels successius currículums (“Clasificación”) adoptats al llarg dels primers anys. Aquella educació –d’unes hores per la tarda- es limitava a ensenyar el Catecisme per tal que els infants i joves sabessin què calia obrar i què calia evitar per poder anar al cel. Els continguts es transmetien a través de l’escriptura, la lectura, i uns signes manuals (no ben bé llengua de signes). A partir de l’any 1816 també es va estudiar “Gramática castellana” i “Cuentas” (les quatre regles).
|
|
A partir de 1843 el centre es consolidà definitivament com una escola municipal, i per tant pública. Des de llavors fins a l’actualitat, llevat d’interrupcions degudes a una epidèmia de còlera, a algun bombardeig, o a alguna nevada important, la institució (personificada en les seves diverses denominacions i transformacions) no ha deixat mai de funcionar.
En aquella època el seu breu currículum constava de: “Religión y Moral”, “Escritura”, “Lectura labial y Dactilologia”, “Aritmética” i “Estudio del idioma patrio” (en referència al castellà).
|
|
L’any 1858 l’escola s’aplegà amb la de cecs, que també funcionava des de 1820. Va quedar constituïda així l’”Escola Municipal de Cecs i Sords-Muts”, un sol centre amb dues seccions diferents; és a dir l’alumnat sord i el cec no compartia les mateixes aules. El marc de l’Educació Especial quedava circumscrit en aquell temps a les discapacitats sensorials perquè a les persones amb discapacitat cognitiva no se les educava.
En aquella època ja no es pretenia només la salvació de l’ànima sinó també donar a l’alumnat una base de coneixements. Així, l’any 1861, el currículum incloïa també: “Dibujo lineal y natural”, “Geografía”, “Conocimientos útiles”, “Historia”, “Geometría”, “Nocions de Física”, y “Urbanidad”. A més també contemplava unes “enseñanzas industriales”: Impressor i Caixista d’impremta per als nois, i “labores propias de su sexo” per a les noies.
|
L’any 1910 es va reconèixer el dret dels infants i nois amb discapacitat intel·lectual o mental a ser educats i es va crear una nova secció. Nasqué així l’”Escola Municipal de Cecs, Sords-Muts i Anormals” (sic), opció que expressava la filosofia de que tot l’alumnat amb qualsevol tipus de dèficit havia d’anar a la mateixa escola. Per això se la denominava també “Escola de Defectius”, és a dir dels que tenen algun “defecte”…
Pel que fa a l’alumnat sord, el mètode d’ensenyament consistia en la paraula, la lectura labial i “el ejercicio del órgano auditivo” per a tots aquells que poguessin “seguir con aprovechamiento este sistema”, i en “el sistema mímico alternado con la escritura” per a la resta.
La finalitat de l’escola era triple: Treballar el dèficit auditiu i lingüístic mitjançant tècniques específiques (auditivo-orals o signades); assolir un vernís de “cultura general” i oferir una sortida professional, un mitjà per guanyar-se la vida en acabar els estudis.
|
|
L’any 1917 l’Ajuntament va separar l’escola tricèfala en tres de diferents (romanent, però, al mateix lloc, a Vallvidrera), entenent que cada col·lectiu que l’integrava tenia les seves necessitats específiques. L’escola de sords va recuperar el seu nom tradicional, ara en català: “Escola Municipal de Sords-Muts“. El projecte educatiu, amb un cert caire mèdic, va adoptar les noves tècniques “ortofòniques”, impulsades pel seu nou director, el fonetista Pere Barnils, que pretenien la “desmutització” i per tant convertir la que deien “la casa del silenci” en “la casa del llenguatge”. De fet l’arrel de moltes de les activitats logopèdiques actuals prové d’aquelles actuacions.
|
|
El 1923, en proclamar-se la dictadura de Primo de Rivera les tres escoles es van separar físicament. Com que el català va ser prohibit arreu la capçalera del centre va tornar a ser castellana, així com la llengua d’ensenyament. Amb la República es va instaurar la coeducació (sempre els dos sexes s’havien educat per separat), i fins acabada la guerra civil es va restablir el català.
Durant els més de 30 anys posteriors la coeducació va seguir practicant-se, així com el tradicional currículum que abastava un treball específic en relació a la sordesa, unes matèries de cultura general i uns ensenyaments professionals (impremta, fusteria,…)
|
|
|
En la següent etapa, iniciada l’any 1970, la institució va perdre el nom d’“escola”, ja que a l’escola especial de tota la vida s’hi va juxtaposar un “Servei d’Exploració, Orientació i Rehabilitació”, de caire mèdico-rehabilitador, adreçat també a la població amb dificultats de llenguatge o de parla. Per això al conjunt se’l va anomenar “centre” (“Centre Municipal Fonoaudiològic“), i se’l va situar en un gran i flamant edifici inaugurat al bell mig de Montjuïc.
La nova denominació emfasitzava el treball de la parla (fono) i de l’audició (audiològic), abandonant la paraula “sords-muts”, utilitzada durant tota la vida. Quan algú emprava aquesta paraula se l’esmenava dient: “Són sords, però no són muts!”. Pel que fa al currículum acadèmic, la novetat més important fou la del pas de la “cultura general” a l’ensenyament reglat. D’aquesta manera, després de 170 anys, els nostres alumnes podien aconseguir el títol de Graduat Escolar!
|
|
L’any 1981 es va reconvertir el centre en el sentit de propiciar l’escolarització tant de l’actual com del futur alumnat sord en escoles ordinàries. Es va idear un logo més modern (fugint de l’anterior, que semblava inspirat en el del mercat de la Boqueria). En ell es va voler remarcar que la modalitat comunicativa descansava en l’educació oral i auditiva. Per això es van dibuixar les línies que van de la boca d’un interlocutor (nen) a l’orella de l’altre (nena) i a l’inrevés, establint una perfecta comunicació parlada boca-orella. Però aquest logo del “Fono” no va durar gaire perquè malgrat la bona intenció del seu disseny el vox populi el va batejar com “l’escupinada”, interpretant que sengles “projectils” anaven de la boca d’un a l’ull de l’altre…
|
|
El nou logo, de millor estètica, va incorporar també la figura de dos infants cara a cara, representant la comunicació parlada. Així mateix les ones a dreta i esquerra representaven el so, la paraula, és a dir l’essencialitat de l’estimulació oral i l’educació auditiva.
Culminant el procés que llavors s’anomenava “integració” el mateix centre especial es va reconvertir (1984) en una escola ordinària (Tres Pins) d’agrupament d’alumnat sord.
D’aquella manera l’alumnat sord va passar a ser-ho de les diferents escoles ordinàries de la seva demarcació, i el professorat del centre a donar-los suport logopèdic en les mateixes escoles. Així mateix es va impulsar des de finals dels 80’ la modalitat bilingüe (llengua oral-llengua de signes) en centres ordinaris d’agrupament, per a l’alumnat els pares del qual triaven aquest abordatge.
|
|
|
A l’any 1989 la darrera transformació del “Fono”, gràcies a un conveni entre Ajuntament i Generalitat, va consistir en la seva reconversió en un centre de recursos, en el marc de la creació dels CREDA per part del Departament d’Ensenyament. Va passar a denominar-se “CREDAC Pere Barnils” en honor de qui va ser el director del centre de 1918 a 1930.
La funció més representativa continuava i continua essent el suport a l’alumnat sord (i ara també de l’alumnat amb dificultats de llenguatge), als centres ordinaris, i a les seves famílies. Representà la culminació d’un procés de gairebé 200 anys, a l’inici del qual amb prou feines es creia que les persones sordes eren educables, a qui durant molts anys es va oferir un vernís de cultura general en un centre especial (no homologable amb els estudis dels oïdors) i que posteriorment van accedir als centres ordinaris amb els mateixos objectius educatius, no només en l’Educació Obligatòria sinó en tots els recorreguts posteriors.
|
|
Al llarg dels més de 200 anys d’història esmerçats en l’educació de l’alumnat sord el nom de la institució sempre ha reflectit exactament allò a què es dedicava. Però, potser, el significat de l’acrònim actual no s’adiu completament amb la realitat del centre. Així, la darrera “C” significa “Catalunya”, però des de la creació d’altres CREDA el seu àmbit territorial és exclusivament la ciutat de Barcelona. Per això en lloc d’una “C” fóra més adequada una “B”. D’altra banda les persones sordes s’identifiquen a sí mateixes senzillament com a “sords” i “sordes”, mentre que l’expressió “deficients auditius”, adoptada als anys 70’ per fugir de l’expressió “sords-muts”, la consideren poc apropiada. Per acabar, els CREDA, des de 1994, atenen també alumnat oïdor amb dificultats de llenguatge o parla, aspecte que no queda recollit en la denominació actual dels CREDA. L’actual logo, per cert, fa referència a la sordesa mitjançant els parèntesi a banda i banda del ninotet.
|