En aquest article intentarem explicar per què es va construir una gran càmera anecoica al Centre Municipal Fonoaudiològic (avui edifici de l’Escola Tres Pins). Però per justificar la seva existència cal explicar primer diverses coses:
El curs 1982-83, coincidint amb la implementació de l’escolarització en centres ordinaris del nostre alumnat de l’escola especial, vàrem apostar per un “aggiornamento” en el tema dels audiòfons, ja que en aquella època no se’n feia un ús massa adequat, sense gaire revisions ni manteniment. Fins i tot s’havia donat el cas que algun alumne li havia regalat a algú altre el seu audiòfon vell sense més ni més, sense cap garantia que fos adient a la seva corba auditiva.
Per solucionar aquell desgavell es va crear, juntament amb el flamant ”Equip d’Integració”, el “Laboratori Protètic” dotat amb un audioprotetista, i també es va contractar una audiòloga. Amb aquelles mesures es garantia disposar per a cada alumne d’unes audiometries actualitzades i fiables i d’una adaptació i manteniment correctes dels audiòfons.
Paral·lelament, en el camp de l’educació auditiva, es va apostar pel Mètode Verbotonal. Tot el personal del centre va rebre una formació bàsica a càrrec del Centar SUVAG de Zagreb i es van arribar a comprar (al llarg dels anys) un munt d’aparells amplificadors SUVAG I, SUVAG II i CT 10 per dur-lo a la pràctica.
Què te a veure tot això amb la construcció d’una cambra anecoica? Anem pas a pas: segons les bases psicoacústiques del Mètode Verbotonal és essencial treballar auditivament amb el “camp òptim” de cada fonema, logotoma,… Però per definir-lo cal filtrar el missatge original per mantenir només aquelles freqüències indispensables, lliures de l’emmascarament que sobre d’elles (segons aquest Mètode) provocarien la resta de freqüències greus o agudes. Per això els aparells SUVAG tenen filtres passa baixos (botons verds, a la imatge) pensats per esmorteir les freqüències més altes, i filtres passa alts (botons blaus) per esmorteir les més baixes. Cada persona té també el seu camp òptim d’audició, cosa per la qual, quan treballàvem individualment amb cada alumne, experimentàvem amb l’aparell per identificar-lo, o així ens ho crèiem.
Gran part del nostre alumnat tenia una corba auditiva descendent cap als aguts; això significa que tenien més ben conservades les freqüències greus que les agudes, essent aquestes últimes a vegades pràcticament inexistents. Per això el treball amb les freqüències greus era prioritari, ja que segons la teoria del camp òptim si a una persona amb aquestes característiques perceptives se li potencien els aguts amb els seus audiòfons o amb un aparell amplificador, les freqüències greus, les que estan més conservades, queden emmascarades dificultant l’escolta. Recordem que en aquest mètode no es treballa amb tot el camp d’audició sinó només amb l’”òptim”. Aquesta filosofia no coincideix amb els diversos mètodes d’adaptació d’audiòfons, però, com es pot comprovar, els protocols pertinents tampoc no estan totalment exempts de filosofia.
Fos com fos es va creure en la necessitat d’implementar un bon calibratge i configuració dels audiòfons que fos respectuós amb les freqüències greus. I per testejar un audiòfon cal registrar la seva corba de resposta freqüencial mentre una font sonora emet un soroll blanc o un escombrat de diverses freqüències. Està clar que aquesta operació no es pot realitzar en una habitació on hi hagi el més mínim soroll, que l’audiòfon registraria, sinó en una sala insonoritzada. El problema, però, és que segons els tècnics per calibrar bé les freqüències greus cal que la sala sigui espaiosa, com més millor. I així va néixer la idea de construir una gran sala anecoica, assignada al Laboratori Protètic, que formava part de l’”EAP B-32 per a Deficients Auditius”.
Una cambra anecoica és una sala totalment aïllada, en la que no pot entrar cap soroll de l’exterior, i sense reverberació interior, és a dir com diu el seu nom “sense eco”. Per assolir aquesta manca d’eco les parets interiors, el sostre, el terra i la porta d’accés han d’estar folrats d’unes falques punxegudes que absorbeixin del so. Fins i tot, per aïllar-la de les vibracions del terreny ha d’estar suspesa damunt de pilones de cautxú d’alta densitat.
D’aquesta manera es va construir al centre una gran cambra anecoica, en la que hagués cabut folgadament una furgoneta autocaravana de les més grans, folrada interiorment amb unes piràmides allargades de fibra de vidre, i aïllada de la resta de l’edifici tant de les parets, com del sostre i del terra. Per simular la presència de l’usuari estava equipada amb un maniquí Kemar Head & Torso for Hearing Aid Test, que tenia una orella de goma, flexible com les orgàniques, on es col·locava l’audiòfon que es sometia a prova.
A més es va adquirir una completa cadena d’aparells de mesura acústica Brüel & Kjaer per emetre els sons i recollir la resposta de cada audiòfon, i un circuit tancat de televisió per poder veure què succeia a l’interior de la cambra. Amb aquell equipament el nostre centre estava singularment preparat, com potser no n’hi havia altre a tot Europa, per analitzar els audiòfons de l’alumnat sord.
Però, el que són les coses, el que no haviem sospitat era que la informàtica es desenvoluparia acceleradament. En efecte: Penseu que a principis dels anys 80 Windows no existia; haviem de treballar amb un sistema operatiu que es deia MS-DOS, que no tenia un entorn gràfic. Els ordinadors solien tenir una RAM de 64 Kb i una capacitat de 20 Mb. (La paraula Gigabyte ni es coneixia). Els monitors eren monocromàtics, de fósfor verd, i el primer Windows, el 3.1, amb una mena de finestres (no com les d’ara) no va sortir al mercat fins l’abril de 1992.
El progrés exponencial de la informàtica va fer que ben aviat la casa Brüel & Kjaer, la mateixa que va dissenyar la nostra cambra, fabriqués un enginy en forma d’ou, no portàtil, de més o menys 1m d’alt, que simulava exactament les condicions acústiques de l’interior d’una cambra anecòica. Amb aquell software ja no calia tota la parafernàlia del nostre búnquer insonoritzat, i era molt més còmode d’utilitzar.
En poc temps, i ja amb un desenvolupament de la informàtica més semblant a l’actual, van sorgir arreu diverses cambres anecoiques, totalment portàtils, de la mida d’una capsa de sabates, amb un preu increïblement baix, on realitzar totes les mesures acústiques que un/a audioprotetista pot desitjar.
No cal dir que la cambra anecoica del centre va entrar en desús. El lloc on estava ubicada, la seu de l’antic EAP B-32, va ser ocupat després per l’Escola de Jardineria (ara per l’Institut de l’Esport) i va ser enderrocada. Llàstima, perquè l’Ajuntament l’hagués pogut oferir a Universitats, empreses, etc, per realitzar investigacions, tal i com algunes vegades es va autoritzar.
