Registre del material històric

Tres docents del CREDAC jubilat/des hem fet un voluntariat consistent a fotografiar, registrar i classificar material antic que va ser utilitzat a l’”Escola Municipal de Sords-Muts” i al “Centre Municipal Fonoaudiològic”, que com sabeu són els nostres ancestres. Aquest material està desat en un petit magatzem a l’Escola Tres Pins, la nostra antepenúltima seu. El conjunt, però, només reuneix una petita part del que podria haver estat possible si el pas del temps, i de les persones, hagués estat més pietós. Però tot i així és possible esbrinar, a partir de l’estudi del que s’ha conservat, la forma d’ensenyar l’alumnat sord al llarg dels decennis. Aquí us oferim una petita mostra d’aquest material perquè us en feu una idea:

S’han conservat diversos “projectes d’escola”,“reglaments”,… on es poden trobar detallades explicacions sobre l’organització del centre, les matèries a ensenyar, les condicions d’admissió de l’alumnat, etc, i fins i tot les variants entre el currículum dels nois i de les noies en aquelles èpoques que existia diferenciació per raó de sexe.

Per l’escola van passar personalitats tals com Antoni Rispa, Francesc Valls i Ronquillo, Pere Barnils, Maria Noguer, Emilio Tortosa i molts altres, que van ser referents en la seva època i que van deixar un bon llegat professional. Alguns d’ells, com Barnils i Tortosa van publicar sengles mètodes per a l’educació dels qui llavors la societat anomenava “sords-muts”.

Com a obra col·lectiva del cos docent, amb algun punt de contacte amb les de Barnils i Tortosa, figuren els famosos “Silabarios”, estructurats segons criteris fonètics i elaborats amb la finalitat de “desmutització” de l’alumnat, a l’abric també en aquest cas de l’ortodòxia oralista.

Un aspecte generalitzat al llarg dels nostres més de dos segles d’història és i ha estat que el professorat i logopedes de l’escola han organitzat gran part de les seves activitats a partir d’exercicis de llenguatge d’elaboració pròpia, amb més bona voluntat que no pas recursos (almenys fins a l’aparició d’internet). Per sort el centre va disposar d’una ben dotada impremta des de mitjans del sXIX com a sortida professional per als nois més grans (no pas així per a les noies, a les quals se les oferia costura, planxa, confecció de l’aixovar,…).  La seva existència va permetre que els exercicis de llenguatge, del dia a dia, confegits per les/pels mestres hi fossin impresos (ho feien els alumnes de les classes d’Arts Gràfiques) i per tant tinguessin una presentació molt digna:

I quan no s’utilitzava la impremta es recorria als mitjans a l’abast de cada època, des del dibuix o l’escriptura a la pissarra fins a la impressió en ciclostil, retallar imatges de revistes i fer-ne fitxes folrant-les amb Aironfix transparent, etc. De tot això se n’ha conservat una bona quantitat, tant de material imprès amb mitjans casolans com de material personal elaborat amb tisores, goma d’enganxar i llapis de colors:

Però els mestres de l’esmentada impremta i del taller d’arts gràfiques van col·laborar sempre de manera regular amb el professorat de la resta de l’escola en la confecció de materials destinats a ser treballats per l’alumnat dels diversos nivells, tals com contes, dibuixos, imatges,… Aquí en teniu una petita mostra:

Actualment disposem d’eines tals com programari informàtic, mil·lions d’imatges amb buscadors com el Google, processadors de text com el Word, apps, etc, mitjançant les quals podem confegir fàcilment material “a mida” per treballar amb l’alumnat sord (i amb dificultats de llenguatge) de les diferents etapes i necessitats educatives.

Però antigament no existia tot això. Per tant, disposar a l’escola d’un recurs a l’abast com l’impremta va permetre el privilegi de disposar d’imatges i textos escaients i adaptats a cada necessitat i moment.

La tasca de la impremta no s’acabava aquí. Per això també s’han conservat diverses publicacions (llibres, cartells, opuscles, targes, programes de fi de curs,…) així com algunes planxes de linòleum i xilografies amb què van ser elaborades:

Tot aquests materials, i d’altres molt valuosos tals com el penó de l’escola, el llibre de matrícula des de 1841, àlbums de fotografia de principis i mitjans del segle passat, etc… que es conserven a la seu actual del CREDAC, reflecteixen, com s’ha dit al principi,  la manera d’ensenyar l’alumnat sord al llarg dels segles XIX i XX. Què se’n conservarà de l’actual segle? Esperem que moltes coses interessants!